Llàgrimes de cocodril

.

N’hi ha que dubten encara, de si estem submergits en la crisi econòmica més forta des de 1929, l’any del “crack” de Wall Street, en la meva opinió tant sols cal que deixin passar el temps i comprovaran que som dins d’un monumental nús gordià, que exigeix mirar amb atenció el què passa i per què passa, ja que qualsevol solució de contigència que no estigui prou meditada pot actuar en el sentit contrari del desitjat.

La part visible d’aquest “iceberg” a la deriva que és l’actual crisi de la societat mundial, sota el lideratge del pensament democràtic occidental, és indiscutiblement el sistema econòmic capitalista que des de 1967, ha adoptat la fe liberal de l’escola de Viena reformada a Chicago i exportada “urbi et orbe” des de la rendició mai signada de l’Unió Sovietica. La radicalització del neoliberalisme, des de la caiguda del mur de Berlín , no ha conegut ni les limitacions de procediment que el seny aconsella, ni les de l’aplicació territorial, tret dels països estigmatitzats pel sistema, - per exemple Cuba- i dels que per ordenació jurídica com l’Arabia Saudita, no permeten que res es faci lluny de l’aprovació divina. La gran qüestió és com, en un món en el què el sistema econòmic ha anat conquerint progressivament la qualitat d’element rellevant en detriment d’altres elements de la nostra civilització, aquest entri en una situació de colapse, una mena d’estrangulament per hipertròfia i per hiperactivitat, com en un moviment uniformement accelerat sense possibilitat de frenada possible.

D’entrada el que el seny ens diu, és que l’economia és evidentment un motor important per qualsevol societat, però que no és pas l’únic, i el que la civilització occidental ha fet és confiar el seu rumb a un únic motor, el sistema econòmic, però darrerament li ha donat el pont de comandament del vaixell de la societat, en substitució d’altres instàncies i valors que tenien rang superior a l’econòmic. Aquesta confussió de funcions d’aquest vaixell que es diu planeta Terra, i que l’avenç tecnològic ha convertit en un llogarret global, ens ha portat a una situació sense sortida per a cada vegada més dels passatgers del vaixell, i com si de la nova fe es tractés, ja que no hi ha salvació sense riquesa, la nostra civilització esta condemnant a milions de persones a un infern, aquest gens legendari i que ens envolta cada cop amb més contundència. L’infern de la pobresa, quan abans s’ha viscut en la prosperitat.

Però… ¿ Com pot ser que una societat en la què la formació, la investigació i els mitjans per compartir coneixements siguin més importants que mai, s’hagui pogut cometre una errada d’aquesta magnitud? ¿Per què hem posat el carro davant dels bous?

De fet el progrés de la nostra àrea cultural, l’occident, inicia una dinàmica de contraposició dialèctica de valors, paradigmes, principis i fins i tot tabús, en el mateix sentit de l’anàlisi de Hegel, que posteriorment utilitza Marx, però vull remarcar que hi ha contraposició dialèctica, és a dir, que als valors discutits s’hi oposen uns altres, a les interpretacions còsmiques dominants s’hi oposen d’alternatives, de forma que si la moral estamental aristocràtica és decapitada amb els capets, després de la Revolució Francesa, hi ha una moral burgesa que s’imposa i es situa en el comandament de la societat, i que aporta fruits com les daclaracions dels Drets de l’Home, la Constitució dels Estats Units de Nordamèrica, l’abolició del “status” jurídic d’esclau, la Revolució Industrial, i el triomf del mètode científic sobre la suggestió màgica, no està gens malament, per un procés que no exempt dels seus punts foscos, s’ha desenvolupat en dos segles i pocs anys més. L’home occidental, havia après a dubtar i utilitzar el dubte com una eïna de millora i enfortiment.

Després de la Primera Guerra Mundial, res va estar igual, i l’Occident progressivament es va anar convertint en una liquadora de tot allò que el definía com cultura i civilització, el trauma indescriptible de la Segona Guerra Mundial, restableix uns anys els esquemes de valors i criteris, però coincidint amb l’inici de la crisi 1967-1973, el moviment del 68, transforma definitivament la civilització actual, en la liquadora de valors, de criteris i d’estructures socials que tenim ara, tal i com Baumann i Giddens la defineixen, una gran civilització, mundialitzada i d’alta demografia, amb pocs punts de referència culturals, espirituals i socials. Una societat liquida, amb tendència a eliminar les seves estructures, més enllà de l’individu i la seva supervivència o prosperitat.

L’únic anclatge existent de rang universal en la societat planetària, que a més ho ha anat penetrant tot, és el sentit econòmic de l’existència.

I és clar, tot allò que hem passat per la liquadora, són els principis, els coneixements, les eines i els manuals que han permès fins ara a la civilització humana adobar els motors que fallaven. És la manca de valors i de criteris, així com d’estructures socials sòlides la què ens ha portat fins aquí, i per sortir-ne haurem d’esmerçarnos en la recerca de tot allò que hem perdut i menyspreat en les darreres dècades.

I és que, un sistema que incorpori en la mateixa samarreta, al mateix preu i la posi a l’abast en els mateixos comerços, la icona d'Ernesto “Che” Guevara i la de Coca-Cola, i que a més són consumides per un igual per les mateixes persones, és un sistema que navega sense brúixola.

Perles i esperons 3. La futilesa, el ridícul i la vergonya. Política i maneres

Portem dos anys esperant que alguns dels preceptes d’una llei orgànica, anomenada Estatut de Catalunya, es vagin concretant. Aspectes tant bàsics pel bon funcionament de l’administració com el finançament dels seus diferents nivells. I fins ara no sabem encara ben bé, que ens proposa el govern de l’Estat.

Portem cinc anys, esperant saber el que vol dir això de la fe en l’Espanya Plural, per què, si el que vol dir, es que hi ha barra lliure per fer afirmacions com que cada euro destinat a Catalunya, es un euro robat a Galicia, potser caldrà que a Catalunya comencem a comptar el que fins ara ens han saquejat i robat, des de la resta d’Espanya, a més de les vegades que ens han entrat per les armes, la gent que ens han mort, els repetits intents de anihilar la nostre llengua, la nostre cultura, la nostre història, la nostre manera de ser i d’arrebessar les nostres llibertats. I també haurem d’explicitar el que els hi costa tornar allò que mai ha estat legitimament seu.
Si el que vol dir l’Espanya Plural, es que la segona autoritat de l’Estat, es permeti treura legitimitat als representants de l’electorat socialiste de Catalunya i quedar-se tant ample ens harem de començar a plantejar-nos, fins a quin punt n’hi senzillament de cultura democràtica en tot aquest pastís.


Si, diguem-ho clar, Espanya, tradicionalment no s’ha portat bé amb Catalunya.


Tornem però a lo de l’Espanya Plural, un en la seva inguenuitat pensava que amb el nou estil de ZP, i partint d’aquella declaració de que el PSOE, es un partit federal, veuriem feliçment el dia en que el socialisme espanyol, com ja fa temps el català, estaria il·luminat per la revelació dels principis de proximitat, subsidiaritat, i corresponsabilitat, acceptant que Espanya es un conjunt de territoris els quals quan s’han organitzat ells mateixos, amb una certa llibertat, han adoptat una forma federal, o semblant. La historia de la llibertat a Espanya es lligada a la de l’assoliment d’una estructura territorial federal o en temps més antics, foral. Per contre el sometiment i la privació de llibertat, sempre ha estat acompanyada de l’imposició de l’estat centralista.

Es xocant que en els dos periodes que el gran partit de l’esquerra espanyola ha governat a l’Estat, 1982-1996 i 2004-2008, el PSOE, tant federal ell, no hagui tingut la voluntat política de solventar aquesta qüestió, o bé que tingui tantes resistencies internes,- tipus Bono, i d’altres,- que impedeixin estructurar federalment Espanya, tant si es com federació d’estats o com estat federal. I ens trobem un exercici més, amb el principi d’arbitrarietat planejan damunt de l’execució dels pressupostos. No tenim acordat ni definit un sistema d’aportació i distribució territorial del pressupost, ni tampoc clars els trams estatal, autonòmic, municipal de finançament... Per no parlar de les competències, els hi sona algo així com Rodalies?

Bé doncs aquí ens topem amb la futilesa i banalitat del discurs d’alguns dels nostres companys socialistes de l’Ebre enllà, i es clar de la clara hostilitat d’altres, quan del model territorial i econòmic de l’Estat, es tracta.
El clam que des de el socialisme català s’aixeca es més que raonable, i ni les promeses rialleres a lo ZP, ni les sortides de guineu del vicepresident econòmic, ni la tendencia a renyar-nos de la vicepresidenta poden defugir aquesta cita que les històries de Catalunya i Espanya, tenen i es deuen.

Fins aquí la denùncia, però ens trobem també amb uns al·liats que renoi... I ara no es tracta de les files nacionalistes i conservadores de CDCi UDC, si no de socis de govern, primer IC-V, fent una versió 2008 de la pinça, amb el PP, instant a que ZP comparegui a la sessió de control parlamentari, però per finalment fer-se enrera, tot assegurant que mercés a aquest gest hi haurà pacte sobre finançament en 90 dies. Quin exemple de prudència i coherència primer i de fermessa després, tot plegat brodat amb una demostració d’un oportunisme inqualificable i ridícul.

I per si això no fos prou, un altre soci de govern, aquesta vegada els republicans qualifican al també soci seu i nostre, es a dir IC-V, “d’escalfabraguetes”. I aquí es on el sempre acurat Sr. Ridao, l’ha vessada, fent que senti vergonya aliena, ja no de la manca de seriositat, ni del ridícul de les fanfarronades insostenibles, sino d’un llenguatge barruer, i de l’abséncia de maneres.


Josep Llacuna
Militant PSC.

Perles i esperons. La Georgica. Jocs Olimpics 2008

.

Ara resultarà que aquesta Dama Sinistre que es Condolezza Rice, insta al govern rus per tal de que en nom de la Legalitat Internacional, la Sobirania de les Nacions, i el Dret Internacional, deposi la seva actitud a Georgia.
¿Però qui son els representants del govern Bush, per invocar aquests principis? El mon haurà de veure com de la guerra de l’Irak, en sortirà un altre Nuremberg, per que crims contre la humanitat, el govern Bush i l’exércit dels Estats Units n’han comés.
Però i fins i tot en el cas del comportament de l’altre gran ex-poténcia, Rùsia... L’exércit rus ha respós,- de forma contundent-, a l’agressió provocativa del nan georgià, que va atacar la regió que s’autoadhereix a Rùsia. Agressió que es situa en el marc de guanyar posicions estratègiques davant del futur ingrés georgià a la OTAN, i... al cercle dels països ianquidependents.

Després de la feta de Kosovo, qui pot discutir-li a Ossetia del Sud, o a Abkhasia el seu dret a autodeterminar-se?

Com pot el mon quedar-se tant ample, amb aquesta dona de gest desagradable, aquesta mena de Parca emisaria dels quatre genets de l’Apocalipsi, Bush, Cheney, Rumsfeld i Wolfowitz, circulant tranquilament amb tots aquests crims i enganys a les seves esquenes fent gala d’aquesta hipocresia.

I com poden caure molts dels nostres mitjans de comunicació en la pueril rusofobia, es que encara ens dura allò de ...Rússia es culpable?

Josep Llacuna

DEBATIM AMB FINA BIRULÉS “LES DONES I EL PODER”

.
El dimarts 3 de Juny Ciutadans pel Canvi a través del seu grup de pensament polític, el Grup Liceu, va organitzar una conferència sobre les dones i el poder, impartida per la filòsofa Fina Birulés, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona.

És la segona sessió que la Fina porta a terme en el marc de les activitats del Grup Liceu, embarcat aquest, en analitzar els canvis que ha experimentat la nostra societat.

Per poder articular un discurs progressista renovat, ajustat a les noves realitats socials, cal, en primer lloc, entendre quins són els canvis que la societat del segle XXI ha experimentat.

Constatem que el discurs polític expressat des de les forces polítiques progressistes ja no parla del moment actual. Ens trobem en un anacronisme en quan al llenguatge polític.

Aquesta asimetria entre llenguatge i canvi social cal que sigui pensada.
Segurament, la societat ha evolucionat més enllà fins i tot del que les forces polítiques progressistes esperaven i havien projectat.

Un dels exemples més clars d’aquesta evolució, que ha desbordat els marges ontològics de l’espai polític progressista, és el paper de la dona en la nostra societat.

En efecte, si hem de traçar un esquema que expliqui el nostre marc cultural, segurament el podríem reduir a una composició binària entre homes i dones.
Un esquema binari on cadascun dels axiomes (home i dona) té atribuïdes una sèrie de característiques consubstancials a la seva naturalesa.

Tal afirmació no ha estat discutida per les ciències socials fins fa poc més de trenta anys.[1] Fins aquest moment, aquest substrat cultural es mostrava terriblement segur i còmode per explicar com era la nostra societat i la seva evolució.

No obstant, aquest esquema simplista, s’ha fet més complex. Hem entès que la diversitat en el sí mateix d’aquest esquema binari, trencava la dualitat i els rols que li eren atribuïts.

Reflexionar sobre les dones es reflexionar sobre aquest trencament i les seves conseqüències.

La conferència de la Fina Birulés és un possible traç d’aquesta deconstrucció.

Una conferència que va estar plena de metàfores que servien a l’autora per conduir-nos en el camí d’aquesta deconstrucció.

En primer lloc, per entendre que el feminisme, en les seves primeres fases, ens mostra tot un seguit de paradoxes. Paradoxes que van més enllà de la reflexió intel·lectual per acabar descrivint desigualtats tan profundes com que la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà ha exclòs històricament a la meitat de la població mundial.

Una exclusió en base a una diferència que fins fa poc temps es considerava essencial.
L’existència d’aquesta diferència és l’origen de la desigualtat. La primera fornada del feminisme reclamava la igualtat plena d’homes i dones.
Una igualtat però que homoformitzava tant a homes i a dones. La pluralitat doncs, no hi té lloc.

Els avenços dels moviments feministes, gràcies al suport teòric i conceptual de les noves tesis de les ciències socials, descobreixen que no hi ha una sola dona, sinó moltes dones, tantes com la meitat de la població mundial.[2]

Fins aquest moment, el gènere femení significava una sèrie de qualitats i atributs que feien a la dona apte només per a la vida privada.
El descobriment de moltes dones trenca aquest significat de gènere.

És en aquest sentit que Fina Birulés reflexiona sobre quina funció epistemològica té el gènere, si admetem que no hi ha un sol model de dones sinó que n’hi ha molts.

La pluralitat de significats dins la categoria de gènere femení és la segona paradoxa que Fina Birulés posa de relleu.

Una paradoxa tant per l’esquema cultural comú a homes i dones com per als objectius polítics del feminisme.
El raonament de la lluita pels drets de les dones havia estat fins aleshores la igualtat. Però el descobriment de la diferència sexual, anul·la aquest argument i obliga a buscar nous camins.

Fina Birulés, molt agudament, ens proposa un. L’obtenció de la plenitud de drets per part de les dones no és una qüestió d’igualtat.
Les dones, en una societat avançada, han de tenir la llibertat de viure la seva diferència sense que això comporti una lesió dels seus drets.

El canvi d’ubicació de la matriu argumental té, com molt bé assenyala Fina Birulés, unes conseqüències que van més enllà del món i reivindicacions del feminisme.

Obre una escletxa en el panorama del debat polític, segurament cada cop més tancat, a través del consens social. Un consens social escrit en gènere maculí, perquè s’estava d’acord en què la participació política de les dones havia d’ésser limitada.

Jacques Rancière parla de la categoria del desacord com un dels motors del joc polític. Hannah Arendt reclama espai personal i una certa distància de la resta per fer possible l’acció política.
És vital, doncs, mantenir espais de discrepància per mantenir viu el joc de la política.
Un projecte polític que pretengui acabar amb la dissensió pública, porta dins seu l’espectre del totalitarisme.[3]

I és ben cert que l’articulació del discurs polític de la segona i tercera generació del feminisme polític, basat en la igualtat en la diferència, ha suposat una revitalització del joc polític, almenys en el pla teòric i conceptual.[4]

Una igualtat reclamada des de la diferència. Una diferència que no és incompatible amb la igualtat entre homes i dones però que ha comportat una metamorfosi dels nostres esquemes culturals. En paraules de Fina Birulés, <<>>. És a dir, el marc simbòlic a constrenyit la llibertat de les dones per viure la seva diferència en tots els espais cívics. Els privats i els públics.

Com a conclusió, Fina Birulés insisteix en situar en el pla de la llibertat i no de la igualtat la lesió dels drets de les dones, molt particularment a causa de la violència de gènere.

En aquest sentit assenyala com les polítiques orientades a les dones han tingut tradicionalment un caràcter assistencialista. Hi ha un punt de condescendència en aquesta relació política. Una igualtat que no ha estat conquerida sinó atorgada. Les dones reclamen la llibertat per guanyar-se aquesta llibertat per elles mateixes.

Sens dubte, el nou paper que les dones desenvolupen al món és un dels grans canvis de la nostra societat.
Tenim els instruments teòrics i conceptuals per entendre’l. I l’experiència de la història per saber que no acceptar aquest canvi és una terrible injustícia que invalida qualsevol declaració de drets, universal o no.




Eric Llacuna
CpC – Grup Liceu


[1] Em refereixo a la corrent postestructuralista on hi trobem pensadors com Michel Foucault, Jacques Derrida o Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, per citar-ne alguns.
[2] Aquí és inexcusable citar els treballs de Joan Wallach Scott que ha teoritzat magníficament sobre la igualtat dins de la diferència.
[3] Ernesto Laclau utilitza el terme sutura per il·lustrar un model de societat on la ferida de la discrepància i per tant, del debat polític, quedi tancada
[4] Dins del feminisme de tercera generació que pràcticament ha buidat de contingut la categoría de gènere, és interessant el treball de Judith Butler

ENTRE LA LLUM I LA FOSCOR

El debat que ha aflorat en el sí del Partit Popular passades les eleccions generals, ha posat de manifest el què ens jugàvem en aquesta contesa electoral.

Portem dues legislatures que les eleccions generals són un moment crucial pel futur de Catalunya i de la resta d’Espanya.
En aquestes eleccions, com a les anteriors, l’ombra de l’abstenció amenaçava, aspectant, una jornada electoral amb uns resultats de participació preocupantment baixos.

El principal argument per sustentar aquest temor és la idea, aparentment cada vegada més estesa, que tots els partits són iguals.
No obstant, i afortunadament, els resultats de participació de la jornada del 9 de Març no corroboren aquesta suposició.

L’electorat ha detectat perfectament que no era el mateix recolzar la candidatura socialista que la candidatura conservadora.
Però no només les dades de participació en la jornada electoral desmenteixen la idea de percebre els dos grans partits espanyols de la mateixa forma.

La derrota del Partit Popular ha estat crucial per visibilitzar l’espectre cromàtic ideològic del partit conservador d’Espanya.
Si per alguna cosa s’havia caracteritzat el Partit Popular fins al moment, era per mantenir una cohesió i hegemonia ideològica sense comparació possible en tot l’espectre electoral espanyol.
Amb això no volem afirmar que aquest monolitisme de pensament sigui positiu, ni molt menys desitjable. Tan sols constatem una realitat.
Un monolitisme dominat fins el moment per una corrent de pensament que té poques correspondències i menys precedents a Europa.

M’estic referint al pensament neoconservador, ànima dominant dins el Partit Popular.
La visibilització d’aquesta ànima política ens permet entendre fins a quin punt han estat crucials les darreres eleccions.

Una victòria popular en aquesta cita electoral hauria comportat la discussió de conceptes i valors que a la resta d’Europa es donen per acceptats en el sí de la societat europea.

Estat del benestar , espai públic i drets socials són l’objecte de les crítiques neoconservadores.
El pensament neoconservador és la drecera per la qual la dreta espanyola vol esquivar l’herència franquista. Conscient de que difícilment tindrà una oportunitat per retornar al govern si no és capaç de projectar una imatge renovada a l’electorat, ha trobat en el pensament neoconservador d’arrel republicana nordamericana, la base ideològica per articular un nou discurs amb el qual presentar-se a la societat.

No obstant, lluny de tranquil·litzar-nos, ens ha de preocupar molt que el pensament neoconservador penetri a Espanya.
Com afirma més amunt, el pensament neoconservador discuteix els fonaments sobre els quals s’ha edificat la societat europea i que li ha permès obtenir uns extraordinaris nivells de benestar.
En síntesi, el neoconservadurisme representa una regressió temporal, social i política.
Temporal perquè els neoconservadors són els hereus directes dels amants d’una societat consubstancialment desigual. Creuen en la desigualtat intrínseca de les persones, i afirmen que l’ésser humà no té dret a intervenir en pro d’una modificació d’aquest ordre social.
Que en aquest moviment polític hi hagi ex-trotskistes no ens ha de confondre. És més, no hi ha cap incoherència.

Darrera el trotskisme i la seva revolució permanent, hi ha un irrefrenable anhel de ser protagonistes d’una involució.
Fracassat el comunisme, i essent insuficient la socialdemocràcia, els neoconservadors creuen en la necessitat d’una nova revolució social però en sentit invers. Una involució que transformi la societat en un sentit regressiu, doncs la direcció progressista de la societat és patrimoni de la socialdemocràcia i en menor mesura del socialcristianisme.

Regressió social perquè els neoconservadors comparteixen amb el conservadurisme més ortodox, la necessitat de frenar el dinamisme de la societat. És necessària per tant, una última revolució per aturar després una societat en constant canvi.
En aquest sentit, es produiria també un procés de deconstrucció de tots els avenços socials. El major paradigma dels quals és l’estat del benestar.

Per fer-ho el neoconservadurisme ha traslladat el debat polític de l’esfera racional a la moral. Els neoconservadors cada vegada més, ja no debaten sobre política, sinó sobre moral. La seva regressió política.
Defensar segons quines posicions no és sustentar una opinió pròpia sinó fer el mal. I al mal se’l suprimeix no només se’l derrota.
La bel·ligerància política s’explica en termes d’enemic i no només d’adversari.

Però on més insisteix el neoconservadurisme en discutir moralment la política és en el terreny dels drets socials.
Segons les seves premisses, les persones no mereixen rebre allò que no s’han guanyat. I és evident que els drets socials neixen d’un sentiment de solidaritat i d’estendre els fruits del treball propi a la resta.

Així, l’ànima hegemònica de la dreta espanyola (almenys fins al moment) està contaminada per l’herència regressiva d’un pensament que pretén ser protagonista per última vegada, tancant la porta de l’habitació del final de la història.
Molts neoconservadors no ho van poder ser en el moment que els grans avenços de la societat contemporània estaven bastits per les idees socialdemòcrates.
Ara reclamen el seu protagonisme, volent desmuntar l’edifici il·lustrat que significà els fonaments del progrés social posterior.
Resta només concloure que en aquestes eleccions triàvem entre la llum o la foscor. Entre mantenir encès el fanal del progrés social o la foscor que ens atura i ens fa enrere.

REFLEXIONS SOBRE EL FEDERALISME. ESPANYA COM PROBLEMA.

.

Josep Llacuna Alonso

Abans d’abordar de ple aquestes reflexions com aportació al debat voldria senyalar quatre qüestions preliminars que hem semblen importants per tal de poder desenvolupar posteriorment, de forma clara, el meu criteri sobre el que el federalisme és i sobre tot en allò que pot aportar-nos per resoldre un problema històric que pesa com una llosa sobre el progrés d’Espanya en el seu conjunt, i en els territoris que la constitueixen, així com en la seva vertebració en el gran projecte europeu, la veritable tasca política dels nostres dies a tot el continent.

La primera qüestió, es fruit de les inoblidables conversacions mantingudes, els anys 1989 i 1990, amb el meu entranyable amic Leandre Colomer i Calsina, mentre preparava una sèrie d’articles per el diari La Vanguardia, supervisats pel periodista Manel Ibáñez Escofet, i alhora treballava en la publicació de "Catalunya i el federalisme" i de "Lectura de Pi i Margall".
Reflexionant sobre el tarannà del catalanisme, amb en Leandre, opinàvem que després de la constitució de 1978, el moviment catalanista no havia ja, de potenciar-se en el combat envers la realitat d’Espanya, doncs mentre en nom d’aquesta, l’essència de Catalunya era insultada i menystinguda, i els seus elements i símbols, combatuts i perseguits, lògicament Catalunya i el catalanisme tenien el deure d’enfrontar-se a tot allò que aquella Espanya ens volia imposar.

Afortunadament, amb el camí endegat el 1976 i que culmina amb la constitució de 1978, Catalunya es reconeguda, els símbols, història peculiar i cultura, poden respirar de nou, així com queda reconegut el dret i necessitat de autogovernar-se. Aquest restarà definitivament assentat amb l’entrada en vigor de l’Estatut de Catalunya de 1979. Així doncs la relació Catalunya- Espanya, deixava d’ésser de submissió per guanyar la categoria de pacte, mitjançant una llei amb rang d’orgànica per tot l’Estat, que és l’Estatut de Catalunya.
Donat que la naturalesa de la relació era distinta, políticament els catalans hem d’assumir uns altres principis d’actuació en totes aquelles qüestions que afecten a Catalunya i Espanya. I molt especialment, ens ha d’informar un altre esperit en les relacions que políticament, culturalment i administrativament ens enfronten en el detall, ja que el marc general té unes finalitats conjuntes.
La segona qüestió es que les forces d’esquerra a Catalunya, molt especialment el PSC i el PSUC, ambdós llavors amb grup parlamentari propi a Madrid, son determinants en la votació del Congrés de Diputats per admetre a tràmit l’aprovació de l’Estatut del 79 com Llei Orgànica de l’Estat.

Els avatars de la política catalana propicien que ja en vigor aquest Estatut, l’administri i governi a Catalunya, Convergència i Unió, una federació del partit lliberal i nacionalista de Jordi Pujol, amb els democristians nacionalistes de Josep Antoni Duran, per l’espai de 23 anys sense interrupcions. Aquest fet tindrà forta repercussió tant en la visió que de Catalunya es tindrà des de Espanya, com de la que els catalans ens anirem formant de l’Estat, allò que col·loquialment anomenem Madrid, i que a sovint hem recorda el mur de les lamentacions de Jerusalem. Val a dir que tant d’una ribera com de l’altre de l’Ebre, les percepcions estan força desvirtuades especialment per incloure el debat territorial en les conteses electorals.

A continuació, vull expressar que un cop salvat i reconegut el que és essencial, Catalunya i el que és, afloren, la definició dels sistemes de finançament, amb les seves concrecions numèriques, l’implementació financera de les competències, l’interpretació de l’Estatut, els límits i abast de les lleis catalanes enfront de la legislació estatal espanyola, i les assignacions del pressupost general de l’Estat per a Catalunya, depèn fonamentalment de l’eficàcia dels polítics de la Generalitat i dels seus equips tècnics. I en aquest sentit, hem de reconèixer que els 23 primers anys d’autogovern no han estat excel·lents, ni globalment bons, les gestions bones, que han existit, han estat difuminades en una tasca més aviat mediocre.
El més greu, però, ha estat el disfressar les mancances polítiques i tècniques amb la maldat de "Madrid", com si no sabéssim els qui hem tingut responsabilitats polítiques municipals, que les gestions amb el govern de la Generalitat es mereixien una gran atenció si volíem poder desenvolupar la nostre tasca en el municipi.
La quarta qüestió, aclarir tant les expectatives, com la naturalesa del federalisme, i en quin grau es constitutiu del pensament catalanista des de els seus inicis.

El federalisme es un sistema d’organització territorial, en lo polític i administratiu, que es basa en el pacte. A diferència d’altres com el unionisme centralista, que parteixen de la conquesta militar,- l’Espanya de Felip V, la França dels Borbons, la Italia de Garibaldi, o la Rússia dels Tsars- o del centralisme democràtic que son fruit normalment d’una revolució que triomfa, - la República Francesa, la URSS, o la República Popular de la Xina- i en el que l’ideol·logia triomfant es l’eix que vertebra la vida política i l’organització de l’estat, verticalment i horitzontalment, es a dir amb les lleis i administració pública, i amb la organització del territori.

El federalisme actual, es la evolució de l’antic foedus romà, i del feudalisme de l’Edat Mitja, adaptant-lo al pensament democràtic, i que té un interessant precedent en les aliances de les polis gregues, en les guerres del Peloponés, enfront de l’imperialisme persa, i posteriorment davant l’hegemonisme macedoni. L’exemple es interessant ja que sense renunciar a cap dels seus interessos, ni a les seves peculiaritats, tots els grecs es sentien membres d’una Ecumene.

El federalisme es doncs un sistema complex i preparat per adaptar-se a situacions complexes i canviants, d’organització política, administrativa, jurídica i econòmica. Es el sistema que la Comunitat Europea de l’acer i el carbó, va triar per transformar-se en la Comunitat Econòmica Europea i que aquesta ha triat per constituir la Unió Europea.
L’intent d’assolir la unitat política d’Europa s’havia assajat prèviament, però mai a través d’una concepció federal, utilitzant el pacte com a sistema i el respecte per les diferències tot superant-les amb les necessitats i projectes comuns. Des de els intents de la monarquia universal dels Àustria, fins la bogeria racista del nacionalsocialisme, passant per Napoleó, tots havien fracassat.

Tant sols la presència de l’ideari democràtic, i sobre el pacte, s’ha construït des de 1948 fins els nostres dies un espai europeu social, econòmic i polític que constitueix un model equilibrat i atractiu per a persones d’altres latituds. Parlem doncs d’un sistema seriós, amb un bagatge prou important per utilitzar-lo en qualsevol maniobra de prestidigitació política.
Senyalo aquesta prevenció, per què a Catalunya a sovint parlem de federalisme, però no amb la convicció de que esdevingui en la normalitat, sinó com un trampolí a altres situacions, altres situacions que curiosament son oposades al federalisme en si mateix.
No es pot donar suport a l’aplicació del federalisme per plantejar posteriorment una secessió, com fan algunes formacions de caràcter nacionalista, hem de pensar que el federalisme té com finalitat unir correctament als qui estan separats, tot mantenint els seus drets i especifitats.

Igualment no es lícit utilitzar el concepte federal, per uniformitzar una realitat diversa i variada, doncs el federalisme es el garant de que la conjunció d’esforços, i la unió de parts diferents en un tot de rang superior, no representi la desaparició de les diferències, de les personalitats pròpies, ni dels interessos de les parts. Actualment tant des de la formació política de la dreta que assumeix com ideari bàsic el nacionalisme espanyol, el Partit Popular, com des de les corrents jacobines de l’esquerra, s’interpreta el federalisme com una simple descentralització administrativa o la diferenciació folklòrica i gastronòmica dels territoris que integren l’Estat.
Tant uns com els altres, amb l’ull posat a la Unió Europea, exerceixen una autèntica perversió i restricció sobre la qüestió fonamental, quan es tracta d’Espanya i la seva organització territorial.
Dos son els trets específics que hem trobat en el federalisme: El pacte n’és un, basat en la lliure voluntat de les parts que el contrauen. I l’altre es que la seva finalitat es la de constituir unitats d’interessos i d’acció, on abans hi havia dispersió.
Aquests trets han estat fàcilment adoptats a Europa després del trauma de la segona guerra mundial, en primer lloc per la necessitat de la supervivència política i econòmica dels estats- nació europeus davant dels dos grans monstres geopolítics que ja ensenyaven les dents, Nordamerica i la URSS, i en segon lloc, per què en el centre d’Europa, ja existia una forta
tradició d’estructuració federal, Alemanya, i Àustria- Hongria eren precedents importants, propers en el temps, i d’altre banda, els Estats Units de Nordamerica, son una federació d’estats.
Aquestes dues característiques, còmodes per Europa, eren de difícil aplicació a l’Espanya que sortia d’una dictadura amb quaranta anys de permanència, i amb tres-cents anys a les esquenes d’organització i administració centralitzades.

El pacte era vist per la part dels qui encara tenien els ressorts del poder com una renúncia, i pels qui defensaven els valors democràtics com una conquesta. El pacte com un acord racional, de mutu interès i cordial no era pas la visió que cap de les dues parts podia tenir amb els antecedents dels que es partia.
En quan a l’estructuració del territori, el federalisme com mètode d’unió no era necessari pels qui defensaven que Espanya ja era una unitat, i des de la seva posició l’olla a pressió de Catalunya i Euskadi, tant sols va ser admesa com evidència per el suport a les accions d’ETA, a Euskadi, i per les manifestacions gegantines pro- Estatut a Catalunya.

La solució de compromís que la transició política d’un estat de format feixista a un altre de naturalesa democràtica amb forma de monarquia parlamentaria, genera, es l’Estat de les Autonomies, que és de fet un format federal constituït de dalt a baix, sense pactes sincers des de la visió d’uns, i separador del que ja estava unit segons uns altres. Malgrat però, la truculència i els paranys, i el funest 23 de febrer, finalment tenim una organització que tant sols precisa donar passes formals per ser finalment un estat federal.

Aquests passos son fonamentalment, l’assumpció de que l’Estat, esta format pels territoris federats, malgrat les seves diferències, i que per tant a Catalunya la Generalitat, es l’Estat. En conseqüència, cal traspassar la tímida denominació de Comunitats Autònomes, per acceptar que aquestes son veritables Estats, federats en un altre de rang superior en l’àmbit territorial i de capacitat d’acció en l’àmbit europeu i l’internacional, i en el que hi deleguen la gestió i responsabilitat d’aquelles qüestions que per comunes, importants i de gran abast requereixen l’esforç conjunt i coordinat. En definitiva, no prendre tot aquest recorregut com un tema menor, i donar-li la magnitud que realment té.
I en segon lloc, la constitució d’una cambra de representació dels estats federats, fins ara comunitats autònomes, tal i com planteja el projecte de reforma del Senat. Aquesta cambra, garanteix la presència en el Congrés Federal dels distints estats que representa i garanteix un funcionament més conciliador en la tasca legislativa dels parlaments estatals (avui autonòmics) amb la del Congrés de Diputats, esdevingut en Federal.
Aquestes dues transformacions, tindrien profundes conseqüències que farien que l’Espanya d’avui en davant fos a més de federal de facto, federal de iure, a més de marcar un abans i un després de difícil retorn.

L’implantació del sistema federal a Espanya amb totes les seves conseqüències i requisits, esta presentant una notable dificultat, aquesta dificultat té dos orígens ben diferenciats.
El primer d’ells, es la tradició política ben distinta que existeix en els territoris que conformaven l’antiga Corona d’Aragó i els de la Corona de Castella, mentre la primera era una Confederació, i en ocasions una mancomunitat d’interessos de la família regnant, a Castella els territoris eren assimilats a la Corona per tal d’enfortir un regne unitari amb lleis i furs uniformes. Un punt bàsic però de coincidència entre les dos tradicions polítiques ja des de l’Edat Mitja, es l’autonomia municipal. Es aquest el veritable punt de suport sobre el que es pot articular l’argumentari federalista avui a tot l’Estat.

En segon terme, la força que han desenvolupat determinats col·lectius, els funcionaris, l’exercit, i especialment l’Església Catòlica en contra de l’acceptació d’un model federal per a Espanya. Una mostra recent la tenim en les dificultats del traspàs de rodalies de RENFE, de l’Estat a la Generalitat, el recel dels mateixos treballadors, l’històric paper de l’exèrcit, avui feliçment millorat, en el passat ha esdevingut un fre a la implantació del federalisme a Espanya, en els moments en que la societat majoritàriament el reclamava, i el cas de la negativa del Vaticà a constituir una Diòcesi catalana es actualitat... La comoditat que representa l’uniformitat per aquests tres estaments es evident, per ells acceptar peculiaritats en el territori representa
utilitzar la seva capacitat d’adaptació, mentre que actualment son les societats dels territoris diversos que s’han d’adaptar a la seva peculiaritat. Com que el model procedeix del Decret de Nova Planta de Felip V i de les seves posteriors modificacions, i pren com referència el funcionament de Castella, es en aquesta comunitat que es difícil fer entendre l’avenç qualitatiu que suposaria l’adopció d’una unió de caràcter federal per a tota Espanya.

Davant d aquestes fortes dificultats, tenim dos arguments indiscutibles. El primer i més important d’ells, es que la naturalesa d’Espanya, tota ella i no tant sols una part, es federal. La Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics, que posteriorment incorpora Navarra pel mètode de la conquesta militar,- cal recordar-ho -, es la unió pactada de tots els regnes, sota la condició del respecte de les seves lleis i costums, condició respectada pels Àustria amb l’excepció de l’accidentat temps en que el Comte- Duc d’Olivares va ser ministre d’Estat del Rei Felip IV.

Aquesta excepció al comportament tradicional es va pagar molt car, Portugal s’independitza el 1640, i a Catalunya s’hi declara una guerra de secessió que es perllonga per dotze anys i que finalitza amb el reconeixement del Rei a les llibertats i furs propis del Principat.
Aquesta situació el 1714, es arrabassada per Felip V, després de la guerra en la que resulta victoriós. La Casa de Borbó instal·la a tota la Península, exceptuant Navarra, bressol de la Casa de Borbó, el centralisme administratiu més que d’origen castellà, de model francès adaptat. Actualment però un altre Rei, de la mateixa Casa de Borbó, ha sancionat les lleis que gradualment li retornen a Espanya la seva naturalesa original. Ha costat quasi tres-cents anys recuperar l’estructura i organització que li és natural a Espanya, i en el interval d’aquest temps, s’han succeït molts intents, fins ara tots frustrats, molts d’ells tràgicament.

El segon argument es que, el sentit de la història, avala la solució federal, i l’avala perquè parteix del reconeixement de la llibertat individual, i de les comunitats constituïdes de forma gradual, i perquè troba la forma d’incardinar-les en l’acció conjunta per obtenir el bé comú. Es per això que en el nostre entorn cultural, social, econòmic i polític, es la forma d’organitzar-se amb més acceptació, fins i tot en estats unitaris com França o Italia, el Senat es de representació territorial. D’altre banda, es el sistema més preparat per afrontar la complexitat i variabilitat del mon actual, així com que la seva flexibilitat facilita que tothom pogui fer-lo propi.
Com curiositat voldria esmentar que la majoria de les propostes del programa del Partit Federal, redactades i presentades el 1894 per Pi i Margall, son avui realitats polítiques i socials.

A Catalunya, l’ideari federalista es l’avançada del que després seria el catalanisme, i es anterior al pensament nacionalista català. Les propostes de Francesc Pi i Margall i de Valentí Almirall, en el convuls segle XIX, s’apliquen a l’àmbit de tota Espanya, especialment les del primer, i prenen com exemple l’executòria de les Juntes de Defensa del període de resistència contra Bonaparte, i la proclamació de 1812, lamentablement avortada per Ferran VII. Aquesta universalitat del pensament federalista, aquesta intenció de compartir la solució al problema de la organització del territori, sense menystenir les voluntats de la seva població, es el que li dona força i vigència en el temps.

Temps de Canvis

.

-Krysoikronos-


En el període que va des de 1997 fins 2008, a causa d’una major implicació en la política local, he estat abocat a l’anàlisi del comportament polític de les persones que configuren l’electorat i els lligams d’aquest comportament amb les accions dels càrrecs electes, i també amb les corrents i tendències generals que a través de la premsa i altres mitjans s’instal·len en la opinió publica. Aquest darrer factor, es més important conforme avança el temps per dos causes, la primera es la universalització de l’accés a la informació per diversos mitjans, i la segona es un procés conegut com globalització, que endegat amb objectius econòmics, desconeixem encara els seus efectes finals.

Naturalment les reflexions realitzades han estat contrastades amb altres companys i amics amb inquietuds semblants, que bé en xerrades o per correu han configurat pas a pas una opinió personal sobre el moment polític i social en el que ens trobem, i molt especialment en la cruïlla que el nostre temps representa per les forces progressistes en general i pels socialdemòcrates particularment.


He plasmat algunes d’aquestes opinions en un recull d’articles que segueixen a aquesta exposició.

L’ordre dels articles, es correspon a un procés lògic que va des de la percepció de la qüestió fins a les propostes i conclusions, les dates en les que han estat redactats no guarden relació amb l’exposició en conjunt, que finalment es una ordenació de anotacions, petits articles no publicats que incorporen correccions i nous punts de vista.

En l’origen del per què aquestes reflexions han tingut la força per voler-les ordenar i publicitar, està la monstruositat que representa voler segrestar la consciència política dels individus i dels pobles i la seva capacitat de decisió per part de un certs poders fàctics que aprofitant recursos molt importants, pretenen provocar un canvi radical en la marxa de la societat, protagonitzant una veritable involució.
Es ara, quan es palès, que sota la denominació “neocon”, rau una voluntat implacable d’alterar els valors socials que han configurat la construcció del que coneixem com “societat occidental democràtica” , i aquest es el motiu dels canvis o convulsions que cada vegada podem veure amb més evidència.

Es per això que reuneixo aquestes reflexions sota el títol de Temps de canvis, ja que aquests, en un sentit o en altre, son inevitables. Canvis que encara que semblin llunyans, tenen fortes repercussions en les nostres vides quotidianes, canvis que han de definir si el futur esdevindrà obert o tancat per a les persones que el visquin. Com en tota reflexió, en aquestes, a sovint hi ha la recerca de punts de referència, i moltes vegades el model grec de “polis” amenaçat per l’aristocràtica Esparta, l’imperial Pèrsia i l’hegemònica Macedònia, que tant ens ha llegat per a construir els nous postulats democràtics, adquireix la importància d’un ja viscut, un dejà vue; i d’aquí el subtítol en grec.

A “Fractura o esquerda”, hem pregunto per l’inici d’aquesta divergència tant palesa entre la població i els seus representants polítics que comença a manifestar-se a casa nostre des de 1993. ¿ Què hi ha darrera una desmobilització tant important de l’electorat? ¿ Com es què, després de l’entusiasme dels 80, i del àlgid moment del 92, tot aquest capital d’il·lusió i esperança ciutadanes, anés deixant pas a la grisor abstencionista i al pessimisme?
Son fets que tenim encara avui, i que han d’estar en el centre de les nostres reflexions i futures decisions.

“Partits i plataformes”, va estar redactat en plena campanya electoral de les municipals del 2003, en les que el PSC, s’enfrontava amb un partit local amb més trets de plataforma que no pas de formació política. En el decurs del 2002, havia presenciat un conflicte en les comarques de Tarragona, per la instal·lació d’una planta de tractament de residus. La virulència i les conseqüències polítiques d’aquell fet, hem van impressionar, i de fet va estar la constatació de que els hàbits polítics de la població començaven a prendre altres camins que el de la representació.

A “Ciutadans i polítics”, com a “Representants i retorn” apareixen causes i efectes de l’allunyament entre electorat i política, especialment la d’esquerres. Les alternatives a la gestió política de govern, son analitzades tant com la oportunitat que son, com en l’ amenaça en que poden esdevenir.





1. Esquerda o fractura ?

Què lluny queden els aires alegres del retorn de la democràcia a Espanya... Què lluny aquelles manifestacions massives reclamant la Llibertat, l’Amnistia, l’Autonomia... Què lluny les jornades electorals de participacions elevades...

Què ens ha passat? On és tot aquell capital d’il·lusió? S’ esvaït la voluntat de millorar la societat en la que vivim? Volem creure que no, però si més no, una part important d’aquella energia s’ha desmobilitzat.

No hi ha prou amb el sorgiment de les ONG, ni amb les eleccions en dia festiu, per explicar que l’abstenció ha passat de la franja dels vint per cent a fregar els prop de cinquanta. En trenta anys, la nostra democràcia ha patit un esgotament com les que porten segles. Es normal, això?

Aquest es un procés que ha equiparat el comportament de joves democràcies amb les que malgrat ser antigues institucions, a vegades també en reben els cops del menysteniment de la seva societat. Som en un procés que comença a afectar-nos a tots per igual.

Els anys d’avenç democràtic a Occident, van ser anys d’optimisme, anys de creixement científic i econòmic, anys en els que malgrat l’amenaça nuclear, l’equilibri i la pau entre els dos grans blocs eren al Nord de la brúixola política.

L’expansió econòmica era administrada per lliberals polítics i democristians o per socialdemòcrates i la seva planificació a escala mundial era fortament influïda per els criteris de la Comissió Trilateral.
Els fonamentalismes d’esquerra i els conservadors i feixistes eren fora de les grans decisions, les teories econòmiques del britànic John Maynard Keynes, amb la presència de sectors públics de regulació i redistribució de la riquesa, eren fortament vigents i fora de discussió.

A Occident, però, no tothom veia amb bons ulls la marxa dels esdeveniments, persistien nuclis molt conservadors, amb recursos importants que ni tant sols podien acceptar el règim d’idees sorgit de la Revolució Francesa, que no contemplaven el procés de construcció europeu, nostàlgics d’èpoques de societats estamentals, on el ric era ric i el pobre era pobre, i per sempre mai més, nostàlgics tant dels estats nacionals, com de les situacions aristocràtiques i amants del lliure comerç sense cap llei que no fos la oferta i la demanda. En definitiva ultraconservadors en lo polític, cultural i social, i ultraliberals en lo econòmic.

Arran de la guerra entre israelites i àrabs del 1967, es va desencadenar una forta crisi econòmica provocada pels preus del petroli i el domini de la seva distribució. Aquella sacsejada, no va caure en el buit... Des de l’escola de Chicago, l’economista neoyorqués Milton Friedman va treure la seva recepta en el moment oportú. Des de 1962 contraposava amb força la seva teoria monetarista a la de Keynes, a través dels seus escrits “Capitalisme i Llibertat” (1962) , “Història monetària dels EEUU. 1867-1960” (1963) i “Assaigs d’economia positiva” (1966).
Friedman i les seves idees van estar recollides pel senador Barry Goldwater, ferotge antisocialista, de qui va esdevenir conseller en assumptes econòmics, posteriorment va ser l’ideòleg del Comitè d’Assessors Econòmics del president Richard Nixon, va apronfodir en la seva trajectòria essent el conseller i assessor econòmic del règim del general Pinochet a Xile després del cop d’estat contra Salvador Allende, i finalment l’any 1976 li es concedit el Premi Nobel d’Economia. Les seves idees inspiraven ja l’economia nord-americana i s’introduïen en tot l’àmbit occidental.

Si la dècada dels 80 va estendre, allò que es va iniciar al acabar els 60, la liquidació d’una idea d’equilibri, per imposar la llei de la força... Els 90 i el tombar de segle ens han portat entre d’altres el desenmascarament del projecte neoconservador, amb noves guerres i l’implantació sense discussió d’un sistema econòmic ja globalitzat destinat a segmentar la població en estaments.

Més greu però que el seguici de cops d’estat i guerres que han acompanyat a la entronització d’una nova casta de “senyors de l’economia”, i molt més devastador especialment per a Europa ha estat la formulació d’un pensament amb vocació d’únic que postula la fi de les ideologies, el punt i final de la història, l’aniquilament de la força de les idees i la tesi de que la realitat vigent es l’únic camí possible per transitar.
Aniquilar la força de les idees, negar la seva potencialitat transformadora, representa ni més ni menys que condemnar a les futures generacions a practicar la resignació, aquesta situació recorda amb força els plantejaments fatalistes dels fonamentalismes religiosos, i l’esperança situada en l’altre vida... Una vida virtual (Second Life). L’esperança en el somni, ajuda a la submissió en el present, una situació ja viscuda abans de la Il·lustració, abans de que es posés en dubte l’origen diví de l’autoritat i que aquest origen fos suficient per justificar qualsevol situació.
La formulació d’aquest estat de coses, la materialitza el politòleg nord-americà d’origen japonès, que pertany a l’escola de Chicago, Fukuyama, quan en 1993, ja vençuda la URSS, publica “La fi de la Història”, en les seves pàgines es proclama que el sistema capitalista i l’ideari econòmic lliberal son l’únic que li resta a la humanitat i que ja no es pot fer res més, es la fi de la història, un missatge gairebé apocalíptic.
Tenim doncs, una societat resignada que sublima les seves aspiracions en un mon virtual que es pot fer a mida, i alhora actua com un ramat sota les indicacions del poder econòmic. Ha renunciat al timó de la seva història, però es capaç de transformar-se en terrible per defensar el racó del seu jardí. Una actitud col·lectiva que recorda aquell proverbi dels nostres avis... “Lo poco altera y lo mucho amansa”.

Tots el governs que treballen ara, per transformar en positiu la societat, ho fan subjectes a normes econòmiques i jurídiques dels qui no volen, sota cap concepte, que se’ls esmeni la plana, ja tenen el poder que volien. Per tant la voluntat de canvi i transformació esta totalment empresonada, i el que es més greu, amb la resignació de la ciutadania. Aquesta es, al meu parer, la clau de volta del procés que ha originat el divorci de la societat amb els seus representants polítics, especialment els progressistes, en els darrers decennis. De forma que els ciutadans suporten estoicament l’evolució dels preus de productes bàsics, o l’horitzó de disminució de serveis públics, però son capaços de fer campanya pel desplaçament d’uns contenidors de brossa.

Les persones amb vocació política, especialment en l’àmbit de l’esquerra, hem de prendre consciència de la magnitud real d’aquesta situació, i hem de traslladar-ho a la ciutadania, per tal de que recuperi la llibertat política amb majúscules. Si no ho fem, el que ara es una esquerda ja considerable entre els ciutadans i els seus representants polítics es convertirà en una autèntica fractura social, en un racó- com en els temps del feixisme- els qui tenen pensament propi, i en el gran tancat, una societat abocada a produir i consumir sense més cabòries. Un mon feliç, seguint el guió d’Aldous Huxley.




2. Partits i plataformes.


Fa temps que venim escoltant opinions que defensen que els partits polítics son obsolets i ens presenten com alternativa altres formes de desenvolupar l’acció política. Entre aquestes formes es troben els col·lectius, les agrupacions d’electors i les plataformes
ciutadanes, totes elles respectables variants de l’associacionisme.

Per enfrontar el concepte de partit i el de qualsevol d’aquestes altres formacions hem d’analitzar tant la seva essència, com la seva mecànica d’acció i el seu compromís amb la societat.

En primer lloc hem de destacar que els partits polítics son inherents a la forma democràtica de societat, tal i com la coneixem fins ara. Mitjançant els partits de forma activa com militants i simpatitzants, o bé per consulta electoral els ciutadans decideixen especialment, com volen i com no volen, ser governats i administrats. Es a dir, trien una opció global, un estil de fer política i unes idees bàsiques que desitgen inspirin pressupost, política i administració. Son aspectes molt generals de la vida pública.
Arribar a gaudir de la llibertat de ser del Partit “ix” ha estat una conquesta de la societat espanyola, llargament esperada després de una agitada vida política des de inicis del segle XIX i de 46 anys de dictadures militars en el segle XX.

Es clar que totes les expectatives de la democratització d’Espanya, pel seu peculiar procés, no han estat cobertes.

També es evident que la conducta de tots els responsables polítics en aquests darrers 32 anys no ha estat sempre la que caldria, però malgrat això, si fem balanç, ens trobarem que vivim en un país que no té res a veure amb el de 1975, i que l’avenç supera en molt la suma de les taques amb les que tant ens agrada esquitxant-se els uns als altres.

Com resultat del desencís d’uns que esperaven més, i de la propaganda negativa contra l’adversari polític, apareix el buidat del que es essencial en la vida política, la defensa de la ideologia i del seu programa de govern. Sense això no hi ha democràcia.

I malgrat els seus defectes, ideologia i programa són dos conceptes íntimament lligats als partits polítics.

Les actuals alternatives als partits, tenen dos característiques que les identifiquen; la primera que són moviments o associacions construïdes entorn de una o unes persones, la segona que les seves finalitats són concretes.

A diferencia dels partits polítics, realitzen acció en funció d’objectius concrets, normalment amb molta intensitat i amb un fort compromís amb el segment de població afectat per la consecució de l’objectiu esmentat. Es a dir que el seu treball esta molt delimitat per el que es concret, i normalment defensen interessos molt determinats. El que els diferencia dels grups de pressió es que la seva actuació, normalment es pública i transparent. Es per això que la majoria de plataformes es dissolen després d’assolir els seus objectius. Aquest es un altre tret que els distingeix dels partits, la vigència en el temps.

Resumint, els partits presenten un perfil de coherència ideològica, un àmbit universal i la voluntat de permanència en el transcurs del temps, mentre que les plataformes, col·lectius, etc., es nodreixen de persones de diferents idees, treballen per objectius concrets en llocs concrets i una vegada han obtingut allò pel que han sorgit, desapareixen.

El paper que plataformes, col·lectius i associacions juguen, es a sovint fonamental com element corrector de la política dels partits, són esperons que mantenen el sistema despert i vigilant. Hi han però variants que tenen aspectes inquietants, sense anar més lluny les candidatures independents moltes vegades composades per personatges afectes a la dictadura militar franquista, i en altres ocasions agrupacions d’electors, plataformes, o partits locals formats única i exclusivament amb la finalitat de derrotar a un determinat partit o candidat, podríem dir que en el primer cas són els eterns enemics de la democràcia, i en el segon, enemics d’una opció democràtica. Tant en un cas com en l’altre, són una versió negativa i destructiva de l’exercici de la política.

Malauradament, darrera el foment de la vida associativa, i les llibertats, de quan en quan apareix algú que encara no entén que el secret i grandesa de la democràcia es sumar, integrar, i construir

3. Ciutadans i Polítics.


De forma continuada assistim al divorci entre la ciutadania i els polítics que ella mateixa s’ha dotat per tal de dirigir-la.

Hi ha distintes raons per les que es produeix aquesta realitat que es consolida a cada consulta electoral en forma d’abstenció.

La primera, i es una bona noticia, es que els ciutadans cada cop més, tenen més criteri polític, mentre que els aparells dels partits s’han nodrit de persones que han fet de la lluita política la seva professió i finalitat. Ens trobem a sovint amb electors d’un alt nivell de pensament polític que dubten, i ho fan per que el polític professional esta enganxat en la lluita destructiva, tant dins del seu partit com fora d’ell. I la percepció dels ciutadans, i com més demòcrates i formats siguin, es pitjor, davant d’aquest panorama.

La segona radica en un excés de consultes electorals, que tenen un baix nivell d’incidència en les circumstàncies de la vida dels electors. En aquest punt, tant els ciutadans formats, i amb consciència política, com aquells que estan menys preparats en aquest aspecte, coincideixen. Les trifulgues bizantines dels polítics, mentre el nivell adquisitiu es lluny de l’europeu, i els beneficis de banca, promotores i grans corporacions com les energètiques i de telecomunicacions experimenten els augments exponencials que tenen, entre la ciutadania sonen a insult a la intel·ligència del ciutadà.

La tercera causa, del desencís, es la perpetua bronca i desqualificació que els aparells polítics es brinden els uns als altres, seguits de la cerimònia hipòcrita de les amables relacions personals després d’haver-se desqualificat fins a uns nivells, que en el món del treball suposaria la fi d’un o d’un altre... Pensem un moment, la majoria de la nostra gent, els ciutadans passen un munt del seu temps en les seves obligacions laborals, submergits en el seu treball. Evidentment en aquest mon sorgeixen tensions i problemes comparables amb la gestió pública. La gran diferència, es de que en el mon del treball, una discussió cabdal sobre eficàcia, bondat de gestió o bé d’honestedat, té un final clar, qui demostra tenir raó venç sobre el qui no pot demostra-ho.
Els ciutadans han contemplat en moltes ocasions, com els polítics s’han llençat les més greus acusacions, sense conseqüència alguna, com s’han dit de tot i finalment han pres junts un cafè, i com les sessions dels parlaments cada vegada més, semblen un “minuet de Versalles” sense material consistent, sense determinació, com si tot plegat fos una obra de teatre, naturalment pagada per ells.
Però encara més important es la presència de la oposició a ultrança, que no admet cap bondat en l’adversari, quan governa. Tothom que hagi exercit responsabilitats per senzilles que siguin, sap que es impossible encertar-la del tot tant com errar totalment. Per tant la intenció de dimonitzar a l’adversari i negar-li qualsevol mèrit, més aviat o més tard, als ciutadans els sona a ferum d’ànsia per la conquesta del poder.

En el divorci que experimentem, hi tenim un fet que es possiblement una falsa percepció dels ciutadans, malgrat això esta instal·lat amb força en la nostre societat. Com hem comentat en la primera causa d’aquest procés, afortunadament tenim una ciutadania amb un bon nivell de formació política, en canvi, la ciutadania té una visió desfigurada tant de la capacitat i dedicació del polític, com del tècnic públic o funcionari com dels processos administratius en “lo públic”.
La frivolitat amb la que s’ha volgut extrapolar determinats comportaments que van des de el que no es correcte, fins a un clar delicte, com conducta generalitzada en l’administració pública, forma part sens dubte dels interessos que per augmentar el seu poder i força, precisen que la forma jurídica de l’Estat tendeixi a zero.
Aquest es un problema greu en la nostra societat, ja que després de la dictadura, evidentment el poder públic, d’una manera o un altre estava lligat a una forma de corrupció, o bé material, o bé conceptual. I per tant mantenir la llegenda de la maldat intrínseca dels impostos i que polítics i funcionaris viuen d’ells, com si fossin sàtrapes perses, hem de reconèixer que té el camp abonat, senzillament per tradició crítica de la nostre societat.

El que es realment sorprenent, es com de l’entusiasme i participació experimentats entre els anys 1975 i 1985, es passa a un estat d’abúlia quan es tracta de la “cosa pública”, i no es pot argumentar sense l’anàlisi de dos fenòmens ben concrets, l’augment d’influir de la premsa, i la revolució en la comunicació que ha comportat l’aparició de noves tecnologies de comunicació popularitzades a la velocitat del llampec i força rendibles.
Els interessos espuris, han pogut crear una xarxa molt compacte i disciplinada, amb bons professionals al seu servei, que han treballat eficaçment en la desestabilització de la reconstrucció del model territorial d’Espanya, i que han defensat determinats interessos econòmics a capa i espasa, generant opinió sense importar-lis ni el rigor de les seves informacions, ni les conseqüències de les opinions que transmetien... Dos exemples, l’Estatut de Catalunya i la OPA sobre ENDESA.

En el desencís, hi ha una causa profunda i real, les dificultats per arribar a final de mes de moltes famílies, la situació del mercat de l’habitatge, la situació del mercat laboral amb aquesta percepció de que el treball es un bé escàs, la frustració de les generacions que possiblement la nostre societat ha tingut millor preparades i condemnades a ser “mileuristes” per anys, i que a aquestes qüestions, que en discursos, constitucions i estatuts tenen un tractament, en l’acció dels successius governs no es detecta la voluntat política d’afrontar-los amb força. I mentre, els rics i poderosos, cada vegada ho son més.

Per finalitzar un breu exercici etimològic, a les nostres expressions i diccionari, han passat els termes Ciutadà i Polític. Formen part del nostre llenguatge habitual, però provenen de cultures distintes.
Ciutadà, prové del llatí, de Roma, es l’home o dona de la civitas, es subjecte de drets i obligacions. El seu paper esta fermament lligat, paga impostos, deu obediència a l’Estat i les seves institucions i ostenta uns drets com membre d’una comunitat organitzada i amb consciència d’ella mateixa, que li haurien de garantir viure i conviure i prosperar si aquesta es la seva voluntat.
Polític, prové del grec, i es aquell que domina l’art i la ciència de conduir el poble. Es un concepte més pragmàtic, no esta determinat per la ètica, no hi figuren ni els drets ni les obligacions. Defineix al qui obté l’exercici del poder.

De Roma hem heretat, el concepte de dret, i de Grècia la genialitat d’instal·lar la mida del que es humà, en el centre de la nostre vida, evidentment es tard per canviar els termes en el llenguatge habitual, o en el diccionari... Però tenim la obligació de conciliar-los en la pràctica. Els ciutadans ens ho reclamen a cops d’abstenció, i molts polítics, afortunadament estem decidits a donar-lis resposta.



4. Representació i retorn.


A Europa, el parlamentarisme i la democràcia, son fets polítics estretament lligats al retorn de la sobirania, fins aquells temps ostentada per monarquies absolutistes, per la gràcia de Deu.
Quan es fineix amb la monarquia absoluta, la delegació o representació que les classes populars atorguen als seus representants, als seus líders, genera la clau per la creació d’una classe política que millor que pitjor, ha fet d’aquest espai que ara denominem Europa, un dels més estables política i socialment, i on les persones amb menys recursos poden trobar més igualtat d’oportunitats.
L’intemporalitat d’aquest primer paràgraf respon a que, les vies que el Regne Unit, Els Estats Units, la República Francesa, o Itàlia i Alemanya, van seguir estan molt diferenciades tant en el temps com el mètode.

En el transcurs de dos segles, la representació parlamentària ha estat la senya d’identitat de la democràcia... Però avui, assistim a una resposta airada dels ciutadans enfront del sistema legislatiu i polític, que ha estat el més garantista amb la població, de l’historia de la Humanitat.

Aquesta resposta es produeix en un moment, en que es realitza un canvi cultural, el de d’immediatesa, com a resultat de la més important i universal revolució tecnològica en el mon de la comunicació. Per tant tothom pot accedir a tot el que passa, i tothom pot opinar-hi. Com sempre la opinió generada, depèn molt de la formació personal, de les pre-concepcions, de la ideologia personal i de mil factors ambientals més, entre ells i gens menyspreable la premsa, be sigui escrita o audiovisual.

La situació actual, es un nivell d’exigència dels ciutadans, molt alt, però la manera de evidenciar-lo, no es la mateixa arreu de la comunitat democràtica occidental. I això es així, per què en aquesta comunitat hi conviuen distintes organitzacions de la vida democràtica, amb una fenomenologia prou distant, tant en el que fa referència a l’organització dels fets polítics, com en el “modus operandi” d’electors i electes.
Malgrat els matisos que es vulgui afegir, aquestes diferents formes de viure en política el fet democràtic es poden agrupar en dos: El sistema d’elecció personal, i el d’elecció de grup polític.

El primer d’ells predomina en l’àmbit anglosaxó, mentre que el segon es majoritari en la resta d’Occident i Sudamérica, així com en els estats amb influències francesa, holandesa, belga o italiana.

La diferència de l’un a l’altre consisteix en que en el moment dels comicis tingui més importància la candidatura, o la tingui el programa polític. Es a dir, què compta més, la persona que es presenta, o la ideologia de la seva organització. Es clar que tant en un cas com en l’altre, tot es fa en el si de partits, amb, com a mínim un ideari diferenciat de la resta que concorren a les eleccions, que els partits tenen la seva organització, i que els perfils de les candidatures tenen en qualsevol cas molta importància. Més enllà, però dels elements comuns, existeix una notable diferència de l’ordre d’importància d’uns o altres, depenent del sistema.


No es pas una casualitat, que en el mon anglosaxó, de tradició empirista, la confrontació i debat polítics, estiguin més centrats en el concret, el candidat, les seves opinions, la seva personalitat i circumstàncies personals, i el territori o demarcació per la que pretén ser electe. Els efectes polítics immediats son un compromís molt personalitzat, entre el càrrec electe i els seus votants,- i a sovint, els seus patrocinadors- i amb les necessitats de la demarcació territorial que representen en el parlament... Es coneguda la priorització d’aquests compromisos, per damunt de la disciplina dels respectius partits o de les línies programàtiques dels mateixos, molt especialment al Regne Unit.

A la resta d’Europa, de tradició racionalista i deductiva, de constitucions i codis, els partits son entitats amb més força, i el seu programa i disciplina acostuma a imposar-se tant en el treball legislatiu com en la tasca de govern. La vida política entre comicis no té la mateixa elasticitat, ni permeabilitat amb l’electorat que s’observa en el sistema anglosaxó. I a més la personalitat dels candidats, a excepció dels líders més carismàtics, resta diluïda en el context de la organització.

En les formes, queda molt palès aquest diferencial, pel sistema de llistes obertes del sistema anglosaxó i el de llistes tancades de partit del sistema, diguem-ne, continental europeu.

Com que en aquest darrer sistema electoral, que és el nostre, es genera un període llarg de distanciament entre l’electorat i els seus representants, i donat el creixent nivell d’exigència de la població, sorgeixen urgents demandes d’intervenció a curt i mig termini per part de sectors de la població davant de situacions, que la incomoden. Aquesta demanda no esta condicionada pel sentit del vot emès, ni tant sols per la participació en els comicis, ja que la percepció de la ciutadania, es de que parlament i govern actuen a llarg termini i els efectes de la seva tasca son sempre llunyans, mentre que una situació considerada com perjudicial forma part d’un present que es precís millorar el més aviat possible.

Les demandes i protestes que han generat col·lectius amb finalitats concretes, son efímeres en el temps, i un cop assolit, o no, el seu objectiu, perden vigència i cauen en l’oblit o desapareixen. Les seves accions però, acostumen a ser molt populars, intenses i a cops amb una certa violència. Posen en entredit el prestigi dels governs, especialment, i realenteixen l’aplicació dels programes d’aquests; i per tant en ocasions son molt útils a les oposicions parlamentaries minoritàries.

Davant d’aquesta situació, i de la dinàmica dels nostres parlaments i governs, s’inicien els processos de, consulta i correcció, anomenats de participació ciutadana, que signifiquen un retorn de capacitat de decisió als ciutadans, mitjançant un mètode assembleari regulat i conduït normalment per especialistes no implicats en els equips de govern. De fet es l’aplicació parcial del que en els tràmits administratius es coneix com períodes d’informació pública, i si aquests hagueren estat convenientment adaptats a les nostres costums polítiques a temps, possiblement s’hauria avançat el sistema polític a la necessitat social.

El problema que planteja aquest procés es doble, d’una banda la perpetua discussió sobre l’acció de govern, i d’un altre, i aquesta més transcendental, es que la participació ciutadana cada vegada demanarà àmbits més importants quantitativa i qualitativament, fet que per si mateix no es perniciós, però que pot portar-nos a un multiassamblearisme d’interessos enfrontats que facin inviable la governança i eficàcia de les tasques de govern.

Les forces polítiques d’esquerra, i molt particularment els socialdemòcrates, som ara molt sensibles al plantejament de la demanda social i al retorn de la sobirania, conscients de les noves realitats socials, d’aquí els plantejaments federalistes en l’organització i en el territori, però en aquest moment hem de revitalitzar la nostre pràctica política per tal d’estretir aquest espai que entre consultes electorals separa els nostres electes dels seus representats, de la sensibilitat ciutadana, i certament no es una tasca fàcil, però també es cert que no s’assolirà interposant processos assemblearis entre representants i representats, ja que la dinàmica d’aquests tindrà tendència a l’efecte contrari, generar un llenguatge de nosaltres i ells.

La conciliació entre la vida política i la sensibilitat de la ciutadania, hem de treballar-la mitjançant l’apropament, la comunicació en termes entenedors dels objectius que ens hem marcat per la nostre societat, i els horitzons concrets que pretenen, i sobretot la proximitat dels nostres polítics, no tant sols quan son candidats, sinó també com càrrecs electes, configurant un nou perfil més obert del parlamentari o del governant, més compromès i dialogant amb l’electorat i el territori.

Les representacions territorials, la flexibilització de les llistes, els actes de format petit i mitjà en els processos electorals i en els d’informació de la tasca de govern, així com el foment de vida i activitat polítiques, son accions de correcció d’abast immediat, de ben segur inicialment difícils, però indubtablement, aplicades en el nostre àmbit d’implantació tindran efectes importants per eliminar el divorci ciutadans- polítics i representats- govern.

Enfront tenim encara dos grans llastres que han estat protagonistes del procés de distanciament entre la política, molt especialment la socialista, i els ciutadans; la primera es l’aparició d’un model de fer política a la dreta, més enllà dels conservadors britànics tradicionals o dels democristians del continent, ha desplaçat l’equilibri polític i amenaça a conduir el nostre sistema a una fractura vertical en tots els ordres. La crispació, la por col·lectiva, la utilització de passions identitàries, i les pràctiques propagandístiques sense escrúpols son el segell d’un neoconservadurisme moral i polític, que és ultraliberal en l’economia i que posa la política al servei d’ella, minimitzant el paper de l’estat com a ens jurídic i polític. La segona es la dinàmica majoritària dels mitjans de comunicació, lligats per interessos econòmics, polítics o d’altres naturaleses que s’erigeixen en autèntics fustigadors de lleis i governs, especialment si uns i altres responen a la sensibilitat de l’esquerra.

Respecte del primer llastra, els hem de vèncer políticament, electoralment, democràticament, i del segon es urgent generar capacitat de resposta, èticament correcte, però de gran qualitat i força.

Hem de tenir ben present, que els partits polítics estan en el origen de la democràcia, cal perfeccionar-los i enfortir-los, doncs possiblement la seva postergació ho seria també d’aquest sistema que ha costat tant d’esforç construir i del que encara esperem el millor, que coneixem com democràcia.

Josep Llacuna