Llàgrimes de cocodril

.

N’hi ha que dubten encara, de si estem submergits en la crisi econòmica més forta des de 1929, l’any del “crack” de Wall Street, en la meva opinió tant sols cal que deixin passar el temps i comprovaran que som dins d’un monumental nús gordià, que exigeix mirar amb atenció el què passa i per què passa, ja que qualsevol solució de contigència que no estigui prou meditada pot actuar en el sentit contrari del desitjat.

La part visible d’aquest “iceberg” a la deriva que és l’actual crisi de la societat mundial, sota el lideratge del pensament democràtic occidental, és indiscutiblement el sistema econòmic capitalista que des de 1967, ha adoptat la fe liberal de l’escola de Viena reformada a Chicago i exportada “urbi et orbe” des de la rendició mai signada de l’Unió Sovietica. La radicalització del neoliberalisme, des de la caiguda del mur de Berlín , no ha conegut ni les limitacions de procediment que el seny aconsella, ni les de l’aplicació territorial, tret dels països estigmatitzats pel sistema, - per exemple Cuba- i dels que per ordenació jurídica com l’Arabia Saudita, no permeten que res es faci lluny de l’aprovació divina. La gran qüestió és com, en un món en el què el sistema econòmic ha anat conquerint progressivament la qualitat d’element rellevant en detriment d’altres elements de la nostra civilització, aquest entri en una situació de colapse, una mena d’estrangulament per hipertròfia i per hiperactivitat, com en un moviment uniformement accelerat sense possibilitat de frenada possible.

D’entrada el que el seny ens diu, és que l’economia és evidentment un motor important per qualsevol societat, però que no és pas l’únic, i el que la civilització occidental ha fet és confiar el seu rumb a un únic motor, el sistema econòmic, però darrerament li ha donat el pont de comandament del vaixell de la societat, en substitució d’altres instàncies i valors que tenien rang superior a l’econòmic. Aquesta confussió de funcions d’aquest vaixell que es diu planeta Terra, i que l’avenç tecnològic ha convertit en un llogarret global, ens ha portat a una situació sense sortida per a cada vegada més dels passatgers del vaixell, i com si de la nova fe es tractés, ja que no hi ha salvació sense riquesa, la nostra civilització esta condemnant a milions de persones a un infern, aquest gens legendari i que ens envolta cada cop amb més contundència. L’infern de la pobresa, quan abans s’ha viscut en la prosperitat.

Però… ¿ Com pot ser que una societat en la què la formació, la investigació i els mitjans per compartir coneixements siguin més importants que mai, s’hagui pogut cometre una errada d’aquesta magnitud? ¿Per què hem posat el carro davant dels bous?

De fet el progrés de la nostra àrea cultural, l’occident, inicia una dinàmica de contraposició dialèctica de valors, paradigmes, principis i fins i tot tabús, en el mateix sentit de l’anàlisi de Hegel, que posteriorment utilitza Marx, però vull remarcar que hi ha contraposició dialèctica, és a dir, que als valors discutits s’hi oposen uns altres, a les interpretacions còsmiques dominants s’hi oposen d’alternatives, de forma que si la moral estamental aristocràtica és decapitada amb els capets, després de la Revolució Francesa, hi ha una moral burgesa que s’imposa i es situa en el comandament de la societat, i que aporta fruits com les daclaracions dels Drets de l’Home, la Constitució dels Estats Units de Nordamèrica, l’abolició del “status” jurídic d’esclau, la Revolució Industrial, i el triomf del mètode científic sobre la suggestió màgica, no està gens malament, per un procés que no exempt dels seus punts foscos, s’ha desenvolupat en dos segles i pocs anys més. L’home occidental, havia après a dubtar i utilitzar el dubte com una eïna de millora i enfortiment.

Després de la Primera Guerra Mundial, res va estar igual, i l’Occident progressivament es va anar convertint en una liquadora de tot allò que el definía com cultura i civilització, el trauma indescriptible de la Segona Guerra Mundial, restableix uns anys els esquemes de valors i criteris, però coincidint amb l’inici de la crisi 1967-1973, el moviment del 68, transforma definitivament la civilització actual, en la liquadora de valors, de criteris i d’estructures socials que tenim ara, tal i com Baumann i Giddens la defineixen, una gran civilització, mundialitzada i d’alta demografia, amb pocs punts de referència culturals, espirituals i socials. Una societat liquida, amb tendència a eliminar les seves estructures, més enllà de l’individu i la seva supervivència o prosperitat.

L’únic anclatge existent de rang universal en la societat planetària, que a més ho ha anat penetrant tot, és el sentit econòmic de l’existència.

I és clar, tot allò que hem passat per la liquadora, són els principis, els coneixements, les eines i els manuals que han permès fins ara a la civilització humana adobar els motors que fallaven. És la manca de valors i de criteris, així com d’estructures socials sòlides la què ens ha portat fins aquí, i per sortir-ne haurem d’esmerçarnos en la recerca de tot allò que hem perdut i menyspreat en les darreres dècades.

I és que, un sistema que incorpori en la mateixa samarreta, al mateix preu i la posi a l’abast en els mateixos comerços, la icona d'Ernesto “Che” Guevara i la de Coca-Cola, i que a més són consumides per un igual per les mateixes persones, és un sistema que navega sense brúixola.