DEBATIM AMB FINA BIRULÉS “LES DONES I EL PODER”

.
El dimarts 3 de Juny Ciutadans pel Canvi a través del seu grup de pensament polític, el Grup Liceu, va organitzar una conferència sobre les dones i el poder, impartida per la filòsofa Fina Birulés, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona.

És la segona sessió que la Fina porta a terme en el marc de les activitats del Grup Liceu, embarcat aquest, en analitzar els canvis que ha experimentat la nostra societat.

Per poder articular un discurs progressista renovat, ajustat a les noves realitats socials, cal, en primer lloc, entendre quins són els canvis que la societat del segle XXI ha experimentat.

Constatem que el discurs polític expressat des de les forces polítiques progressistes ja no parla del moment actual. Ens trobem en un anacronisme en quan al llenguatge polític.

Aquesta asimetria entre llenguatge i canvi social cal que sigui pensada.
Segurament, la societat ha evolucionat més enllà fins i tot del que les forces polítiques progressistes esperaven i havien projectat.

Un dels exemples més clars d’aquesta evolució, que ha desbordat els marges ontològics de l’espai polític progressista, és el paper de la dona en la nostra societat.

En efecte, si hem de traçar un esquema que expliqui el nostre marc cultural, segurament el podríem reduir a una composició binària entre homes i dones.
Un esquema binari on cadascun dels axiomes (home i dona) té atribuïdes una sèrie de característiques consubstancials a la seva naturalesa.

Tal afirmació no ha estat discutida per les ciències socials fins fa poc més de trenta anys.[1] Fins aquest moment, aquest substrat cultural es mostrava terriblement segur i còmode per explicar com era la nostra societat i la seva evolució.

No obstant, aquest esquema simplista, s’ha fet més complex. Hem entès que la diversitat en el sí mateix d’aquest esquema binari, trencava la dualitat i els rols que li eren atribuïts.

Reflexionar sobre les dones es reflexionar sobre aquest trencament i les seves conseqüències.

La conferència de la Fina Birulés és un possible traç d’aquesta deconstrucció.

Una conferència que va estar plena de metàfores que servien a l’autora per conduir-nos en el camí d’aquesta deconstrucció.

En primer lloc, per entendre que el feminisme, en les seves primeres fases, ens mostra tot un seguit de paradoxes. Paradoxes que van més enllà de la reflexió intel·lectual per acabar descrivint desigualtats tan profundes com que la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà ha exclòs històricament a la meitat de la població mundial.

Una exclusió en base a una diferència que fins fa poc temps es considerava essencial.
L’existència d’aquesta diferència és l’origen de la desigualtat. La primera fornada del feminisme reclamava la igualtat plena d’homes i dones.
Una igualtat però que homoformitzava tant a homes i a dones. La pluralitat doncs, no hi té lloc.

Els avenços dels moviments feministes, gràcies al suport teòric i conceptual de les noves tesis de les ciències socials, descobreixen que no hi ha una sola dona, sinó moltes dones, tantes com la meitat de la població mundial.[2]

Fins aquest moment, el gènere femení significava una sèrie de qualitats i atributs que feien a la dona apte només per a la vida privada.
El descobriment de moltes dones trenca aquest significat de gènere.

És en aquest sentit que Fina Birulés reflexiona sobre quina funció epistemològica té el gènere, si admetem que no hi ha un sol model de dones sinó que n’hi ha molts.

La pluralitat de significats dins la categoria de gènere femení és la segona paradoxa que Fina Birulés posa de relleu.

Una paradoxa tant per l’esquema cultural comú a homes i dones com per als objectius polítics del feminisme.
El raonament de la lluita pels drets de les dones havia estat fins aleshores la igualtat. Però el descobriment de la diferència sexual, anul·la aquest argument i obliga a buscar nous camins.

Fina Birulés, molt agudament, ens proposa un. L’obtenció de la plenitud de drets per part de les dones no és una qüestió d’igualtat.
Les dones, en una societat avançada, han de tenir la llibertat de viure la seva diferència sense que això comporti una lesió dels seus drets.

El canvi d’ubicació de la matriu argumental té, com molt bé assenyala Fina Birulés, unes conseqüències que van més enllà del món i reivindicacions del feminisme.

Obre una escletxa en el panorama del debat polític, segurament cada cop més tancat, a través del consens social. Un consens social escrit en gènere maculí, perquè s’estava d’acord en què la participació política de les dones havia d’ésser limitada.

Jacques Rancière parla de la categoria del desacord com un dels motors del joc polític. Hannah Arendt reclama espai personal i una certa distància de la resta per fer possible l’acció política.
És vital, doncs, mantenir espais de discrepància per mantenir viu el joc de la política.
Un projecte polític que pretengui acabar amb la dissensió pública, porta dins seu l’espectre del totalitarisme.[3]

I és ben cert que l’articulació del discurs polític de la segona i tercera generació del feminisme polític, basat en la igualtat en la diferència, ha suposat una revitalització del joc polític, almenys en el pla teòric i conceptual.[4]

Una igualtat reclamada des de la diferència. Una diferència que no és incompatible amb la igualtat entre homes i dones però que ha comportat una metamorfosi dels nostres esquemes culturals. En paraules de Fina Birulés, <<>>. És a dir, el marc simbòlic a constrenyit la llibertat de les dones per viure la seva diferència en tots els espais cívics. Els privats i els públics.

Com a conclusió, Fina Birulés insisteix en situar en el pla de la llibertat i no de la igualtat la lesió dels drets de les dones, molt particularment a causa de la violència de gènere.

En aquest sentit assenyala com les polítiques orientades a les dones han tingut tradicionalment un caràcter assistencialista. Hi ha un punt de condescendència en aquesta relació política. Una igualtat que no ha estat conquerida sinó atorgada. Les dones reclamen la llibertat per guanyar-se aquesta llibertat per elles mateixes.

Sens dubte, el nou paper que les dones desenvolupen al món és un dels grans canvis de la nostra societat.
Tenim els instruments teòrics i conceptuals per entendre’l. I l’experiència de la història per saber que no acceptar aquest canvi és una terrible injustícia que invalida qualsevol declaració de drets, universal o no.




Eric Llacuna
CpC – Grup Liceu


[1] Em refereixo a la corrent postestructuralista on hi trobem pensadors com Michel Foucault, Jacques Derrida o Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, per citar-ne alguns.
[2] Aquí és inexcusable citar els treballs de Joan Wallach Scott que ha teoritzat magníficament sobre la igualtat dins de la diferència.
[3] Ernesto Laclau utilitza el terme sutura per il·lustrar un model de societat on la ferida de la discrepància i per tant, del debat polític, quedi tancada
[4] Dins del feminisme de tercera generació que pràcticament ha buidat de contingut la categoría de gènere, és interessant el treball de Judith Butler