ENTRE LA LLUM I LA FOSCOR

El debat que ha aflorat en el sí del Partit Popular passades les eleccions generals, ha posat de manifest el què ens jugàvem en aquesta contesa electoral.

Portem dues legislatures que les eleccions generals són un moment crucial pel futur de Catalunya i de la resta d’Espanya.
En aquestes eleccions, com a les anteriors, l’ombra de l’abstenció amenaçava, aspectant, una jornada electoral amb uns resultats de participació preocupantment baixos.

El principal argument per sustentar aquest temor és la idea, aparentment cada vegada més estesa, que tots els partits són iguals.
No obstant, i afortunadament, els resultats de participació de la jornada del 9 de Març no corroboren aquesta suposició.

L’electorat ha detectat perfectament que no era el mateix recolzar la candidatura socialista que la candidatura conservadora.
Però no només les dades de participació en la jornada electoral desmenteixen la idea de percebre els dos grans partits espanyols de la mateixa forma.

La derrota del Partit Popular ha estat crucial per visibilitzar l’espectre cromàtic ideològic del partit conservador d’Espanya.
Si per alguna cosa s’havia caracteritzat el Partit Popular fins al moment, era per mantenir una cohesió i hegemonia ideològica sense comparació possible en tot l’espectre electoral espanyol.
Amb això no volem afirmar que aquest monolitisme de pensament sigui positiu, ni molt menys desitjable. Tan sols constatem una realitat.
Un monolitisme dominat fins el moment per una corrent de pensament que té poques correspondències i menys precedents a Europa.

M’estic referint al pensament neoconservador, ànima dominant dins el Partit Popular.
La visibilització d’aquesta ànima política ens permet entendre fins a quin punt han estat crucials les darreres eleccions.

Una victòria popular en aquesta cita electoral hauria comportat la discussió de conceptes i valors que a la resta d’Europa es donen per acceptats en el sí de la societat europea.

Estat del benestar , espai públic i drets socials són l’objecte de les crítiques neoconservadores.
El pensament neoconservador és la drecera per la qual la dreta espanyola vol esquivar l’herència franquista. Conscient de que difícilment tindrà una oportunitat per retornar al govern si no és capaç de projectar una imatge renovada a l’electorat, ha trobat en el pensament neoconservador d’arrel republicana nordamericana, la base ideològica per articular un nou discurs amb el qual presentar-se a la societat.

No obstant, lluny de tranquil·litzar-nos, ens ha de preocupar molt que el pensament neoconservador penetri a Espanya.
Com afirma més amunt, el pensament neoconservador discuteix els fonaments sobre els quals s’ha edificat la societat europea i que li ha permès obtenir uns extraordinaris nivells de benestar.
En síntesi, el neoconservadurisme representa una regressió temporal, social i política.
Temporal perquè els neoconservadors són els hereus directes dels amants d’una societat consubstancialment desigual. Creuen en la desigualtat intrínseca de les persones, i afirmen que l’ésser humà no té dret a intervenir en pro d’una modificació d’aquest ordre social.
Que en aquest moviment polític hi hagi ex-trotskistes no ens ha de confondre. És més, no hi ha cap incoherència.

Darrera el trotskisme i la seva revolució permanent, hi ha un irrefrenable anhel de ser protagonistes d’una involució.
Fracassat el comunisme, i essent insuficient la socialdemocràcia, els neoconservadors creuen en la necessitat d’una nova revolució social però en sentit invers. Una involució que transformi la societat en un sentit regressiu, doncs la direcció progressista de la societat és patrimoni de la socialdemocràcia i en menor mesura del socialcristianisme.

Regressió social perquè els neoconservadors comparteixen amb el conservadurisme més ortodox, la necessitat de frenar el dinamisme de la societat. És necessària per tant, una última revolució per aturar després una societat en constant canvi.
En aquest sentit, es produiria també un procés de deconstrucció de tots els avenços socials. El major paradigma dels quals és l’estat del benestar.

Per fer-ho el neoconservadurisme ha traslladat el debat polític de l’esfera racional a la moral. Els neoconservadors cada vegada més, ja no debaten sobre política, sinó sobre moral. La seva regressió política.
Defensar segons quines posicions no és sustentar una opinió pròpia sinó fer el mal. I al mal se’l suprimeix no només se’l derrota.
La bel·ligerància política s’explica en termes d’enemic i no només d’adversari.

Però on més insisteix el neoconservadurisme en discutir moralment la política és en el terreny dels drets socials.
Segons les seves premisses, les persones no mereixen rebre allò que no s’han guanyat. I és evident que els drets socials neixen d’un sentiment de solidaritat i d’estendre els fruits del treball propi a la resta.

Així, l’ànima hegemònica de la dreta espanyola (almenys fins al moment) està contaminada per l’herència regressiva d’un pensament que pretén ser protagonista per última vegada, tancant la porta de l’habitació del final de la història.
Molts neoconservadors no ho van poder ser en el moment que els grans avenços de la societat contemporània estaven bastits per les idees socialdemòcrates.
Ara reclamen el seu protagonisme, volent desmuntar l’edifici il·lustrat que significà els fonaments del progrés social posterior.
Resta només concloure que en aquestes eleccions triàvem entre la llum o la foscor. Entre mantenir encès el fanal del progrés social o la foscor que ens atura i ens fa enrere.

REFLEXIONS SOBRE EL FEDERALISME. ESPANYA COM PROBLEMA.

.

Josep Llacuna Alonso

Abans d’abordar de ple aquestes reflexions com aportació al debat voldria senyalar quatre qüestions preliminars que hem semblen importants per tal de poder desenvolupar posteriorment, de forma clara, el meu criteri sobre el que el federalisme és i sobre tot en allò que pot aportar-nos per resoldre un problema històric que pesa com una llosa sobre el progrés d’Espanya en el seu conjunt, i en els territoris que la constitueixen, així com en la seva vertebració en el gran projecte europeu, la veritable tasca política dels nostres dies a tot el continent.

La primera qüestió, es fruit de les inoblidables conversacions mantingudes, els anys 1989 i 1990, amb el meu entranyable amic Leandre Colomer i Calsina, mentre preparava una sèrie d’articles per el diari La Vanguardia, supervisats pel periodista Manel Ibáñez Escofet, i alhora treballava en la publicació de "Catalunya i el federalisme" i de "Lectura de Pi i Margall".
Reflexionant sobre el tarannà del catalanisme, amb en Leandre, opinàvem que després de la constitució de 1978, el moviment catalanista no havia ja, de potenciar-se en el combat envers la realitat d’Espanya, doncs mentre en nom d’aquesta, l’essència de Catalunya era insultada i menystinguda, i els seus elements i símbols, combatuts i perseguits, lògicament Catalunya i el catalanisme tenien el deure d’enfrontar-se a tot allò que aquella Espanya ens volia imposar.

Afortunadament, amb el camí endegat el 1976 i que culmina amb la constitució de 1978, Catalunya es reconeguda, els símbols, història peculiar i cultura, poden respirar de nou, així com queda reconegut el dret i necessitat de autogovernar-se. Aquest restarà definitivament assentat amb l’entrada en vigor de l’Estatut de Catalunya de 1979. Així doncs la relació Catalunya- Espanya, deixava d’ésser de submissió per guanyar la categoria de pacte, mitjançant una llei amb rang d’orgànica per tot l’Estat, que és l’Estatut de Catalunya.
Donat que la naturalesa de la relació era distinta, políticament els catalans hem d’assumir uns altres principis d’actuació en totes aquelles qüestions que afecten a Catalunya i Espanya. I molt especialment, ens ha d’informar un altre esperit en les relacions que políticament, culturalment i administrativament ens enfronten en el detall, ja que el marc general té unes finalitats conjuntes.
La segona qüestió es que les forces d’esquerra a Catalunya, molt especialment el PSC i el PSUC, ambdós llavors amb grup parlamentari propi a Madrid, son determinants en la votació del Congrés de Diputats per admetre a tràmit l’aprovació de l’Estatut del 79 com Llei Orgànica de l’Estat.

Els avatars de la política catalana propicien que ja en vigor aquest Estatut, l’administri i governi a Catalunya, Convergència i Unió, una federació del partit lliberal i nacionalista de Jordi Pujol, amb els democristians nacionalistes de Josep Antoni Duran, per l’espai de 23 anys sense interrupcions. Aquest fet tindrà forta repercussió tant en la visió que de Catalunya es tindrà des de Espanya, com de la que els catalans ens anirem formant de l’Estat, allò que col·loquialment anomenem Madrid, i que a sovint hem recorda el mur de les lamentacions de Jerusalem. Val a dir que tant d’una ribera com de l’altre de l’Ebre, les percepcions estan força desvirtuades especialment per incloure el debat territorial en les conteses electorals.

A continuació, vull expressar que un cop salvat i reconegut el que és essencial, Catalunya i el que és, afloren, la definició dels sistemes de finançament, amb les seves concrecions numèriques, l’implementació financera de les competències, l’interpretació de l’Estatut, els límits i abast de les lleis catalanes enfront de la legislació estatal espanyola, i les assignacions del pressupost general de l’Estat per a Catalunya, depèn fonamentalment de l’eficàcia dels polítics de la Generalitat i dels seus equips tècnics. I en aquest sentit, hem de reconèixer que els 23 primers anys d’autogovern no han estat excel·lents, ni globalment bons, les gestions bones, que han existit, han estat difuminades en una tasca més aviat mediocre.
El més greu, però, ha estat el disfressar les mancances polítiques i tècniques amb la maldat de "Madrid", com si no sabéssim els qui hem tingut responsabilitats polítiques municipals, que les gestions amb el govern de la Generalitat es mereixien una gran atenció si volíem poder desenvolupar la nostre tasca en el municipi.
La quarta qüestió, aclarir tant les expectatives, com la naturalesa del federalisme, i en quin grau es constitutiu del pensament catalanista des de els seus inicis.

El federalisme es un sistema d’organització territorial, en lo polític i administratiu, que es basa en el pacte. A diferència d’altres com el unionisme centralista, que parteixen de la conquesta militar,- l’Espanya de Felip V, la França dels Borbons, la Italia de Garibaldi, o la Rússia dels Tsars- o del centralisme democràtic que son fruit normalment d’una revolució que triomfa, - la República Francesa, la URSS, o la República Popular de la Xina- i en el que l’ideol·logia triomfant es l’eix que vertebra la vida política i l’organització de l’estat, verticalment i horitzontalment, es a dir amb les lleis i administració pública, i amb la organització del territori.

El federalisme actual, es la evolució de l’antic foedus romà, i del feudalisme de l’Edat Mitja, adaptant-lo al pensament democràtic, i que té un interessant precedent en les aliances de les polis gregues, en les guerres del Peloponés, enfront de l’imperialisme persa, i posteriorment davant l’hegemonisme macedoni. L’exemple es interessant ja que sense renunciar a cap dels seus interessos, ni a les seves peculiaritats, tots els grecs es sentien membres d’una Ecumene.

El federalisme es doncs un sistema complex i preparat per adaptar-se a situacions complexes i canviants, d’organització política, administrativa, jurídica i econòmica. Es el sistema que la Comunitat Europea de l’acer i el carbó, va triar per transformar-se en la Comunitat Econòmica Europea i que aquesta ha triat per constituir la Unió Europea.
L’intent d’assolir la unitat política d’Europa s’havia assajat prèviament, però mai a través d’una concepció federal, utilitzant el pacte com a sistema i el respecte per les diferències tot superant-les amb les necessitats i projectes comuns. Des de els intents de la monarquia universal dels Àustria, fins la bogeria racista del nacionalsocialisme, passant per Napoleó, tots havien fracassat.

Tant sols la presència de l’ideari democràtic, i sobre el pacte, s’ha construït des de 1948 fins els nostres dies un espai europeu social, econòmic i polític que constitueix un model equilibrat i atractiu per a persones d’altres latituds. Parlem doncs d’un sistema seriós, amb un bagatge prou important per utilitzar-lo en qualsevol maniobra de prestidigitació política.
Senyalo aquesta prevenció, per què a Catalunya a sovint parlem de federalisme, però no amb la convicció de que esdevingui en la normalitat, sinó com un trampolí a altres situacions, altres situacions que curiosament son oposades al federalisme en si mateix.
No es pot donar suport a l’aplicació del federalisme per plantejar posteriorment una secessió, com fan algunes formacions de caràcter nacionalista, hem de pensar que el federalisme té com finalitat unir correctament als qui estan separats, tot mantenint els seus drets i especifitats.

Igualment no es lícit utilitzar el concepte federal, per uniformitzar una realitat diversa i variada, doncs el federalisme es el garant de que la conjunció d’esforços, i la unió de parts diferents en un tot de rang superior, no representi la desaparició de les diferències, de les personalitats pròpies, ni dels interessos de les parts. Actualment tant des de la formació política de la dreta que assumeix com ideari bàsic el nacionalisme espanyol, el Partit Popular, com des de les corrents jacobines de l’esquerra, s’interpreta el federalisme com una simple descentralització administrativa o la diferenciació folklòrica i gastronòmica dels territoris que integren l’Estat.
Tant uns com els altres, amb l’ull posat a la Unió Europea, exerceixen una autèntica perversió i restricció sobre la qüestió fonamental, quan es tracta d’Espanya i la seva organització territorial.
Dos son els trets específics que hem trobat en el federalisme: El pacte n’és un, basat en la lliure voluntat de les parts que el contrauen. I l’altre es que la seva finalitat es la de constituir unitats d’interessos i d’acció, on abans hi havia dispersió.
Aquests trets han estat fàcilment adoptats a Europa després del trauma de la segona guerra mundial, en primer lloc per la necessitat de la supervivència política i econòmica dels estats- nació europeus davant dels dos grans monstres geopolítics que ja ensenyaven les dents, Nordamerica i la URSS, i en segon lloc, per què en el centre d’Europa, ja existia una forta
tradició d’estructuració federal, Alemanya, i Àustria- Hongria eren precedents importants, propers en el temps, i d’altre banda, els Estats Units de Nordamerica, son una federació d’estats.
Aquestes dues característiques, còmodes per Europa, eren de difícil aplicació a l’Espanya que sortia d’una dictadura amb quaranta anys de permanència, i amb tres-cents anys a les esquenes d’organització i administració centralitzades.

El pacte era vist per la part dels qui encara tenien els ressorts del poder com una renúncia, i pels qui defensaven els valors democràtics com una conquesta. El pacte com un acord racional, de mutu interès i cordial no era pas la visió que cap de les dues parts podia tenir amb els antecedents dels que es partia.
En quan a l’estructuració del territori, el federalisme com mètode d’unió no era necessari pels qui defensaven que Espanya ja era una unitat, i des de la seva posició l’olla a pressió de Catalunya i Euskadi, tant sols va ser admesa com evidència per el suport a les accions d’ETA, a Euskadi, i per les manifestacions gegantines pro- Estatut a Catalunya.

La solució de compromís que la transició política d’un estat de format feixista a un altre de naturalesa democràtica amb forma de monarquia parlamentaria, genera, es l’Estat de les Autonomies, que és de fet un format federal constituït de dalt a baix, sense pactes sincers des de la visió d’uns, i separador del que ja estava unit segons uns altres. Malgrat però, la truculència i els paranys, i el funest 23 de febrer, finalment tenim una organització que tant sols precisa donar passes formals per ser finalment un estat federal.

Aquests passos son fonamentalment, l’assumpció de que l’Estat, esta format pels territoris federats, malgrat les seves diferències, i que per tant a Catalunya la Generalitat, es l’Estat. En conseqüència, cal traspassar la tímida denominació de Comunitats Autònomes, per acceptar que aquestes son veritables Estats, federats en un altre de rang superior en l’àmbit territorial i de capacitat d’acció en l’àmbit europeu i l’internacional, i en el que hi deleguen la gestió i responsabilitat d’aquelles qüestions que per comunes, importants i de gran abast requereixen l’esforç conjunt i coordinat. En definitiva, no prendre tot aquest recorregut com un tema menor, i donar-li la magnitud que realment té.
I en segon lloc, la constitució d’una cambra de representació dels estats federats, fins ara comunitats autònomes, tal i com planteja el projecte de reforma del Senat. Aquesta cambra, garanteix la presència en el Congrés Federal dels distints estats que representa i garanteix un funcionament més conciliador en la tasca legislativa dels parlaments estatals (avui autonòmics) amb la del Congrés de Diputats, esdevingut en Federal.
Aquestes dues transformacions, tindrien profundes conseqüències que farien que l’Espanya d’avui en davant fos a més de federal de facto, federal de iure, a més de marcar un abans i un després de difícil retorn.

L’implantació del sistema federal a Espanya amb totes les seves conseqüències i requisits, esta presentant una notable dificultat, aquesta dificultat té dos orígens ben diferenciats.
El primer d’ells, es la tradició política ben distinta que existeix en els territoris que conformaven l’antiga Corona d’Aragó i els de la Corona de Castella, mentre la primera era una Confederació, i en ocasions una mancomunitat d’interessos de la família regnant, a Castella els territoris eren assimilats a la Corona per tal d’enfortir un regne unitari amb lleis i furs uniformes. Un punt bàsic però de coincidència entre les dos tradicions polítiques ja des de l’Edat Mitja, es l’autonomia municipal. Es aquest el veritable punt de suport sobre el que es pot articular l’argumentari federalista avui a tot l’Estat.

En segon terme, la força que han desenvolupat determinats col·lectius, els funcionaris, l’exercit, i especialment l’Església Catòlica en contra de l’acceptació d’un model federal per a Espanya. Una mostra recent la tenim en les dificultats del traspàs de rodalies de RENFE, de l’Estat a la Generalitat, el recel dels mateixos treballadors, l’històric paper de l’exèrcit, avui feliçment millorat, en el passat ha esdevingut un fre a la implantació del federalisme a Espanya, en els moments en que la societat majoritàriament el reclamava, i el cas de la negativa del Vaticà a constituir una Diòcesi catalana es actualitat... La comoditat que representa l’uniformitat per aquests tres estaments es evident, per ells acceptar peculiaritats en el territori representa
utilitzar la seva capacitat d’adaptació, mentre que actualment son les societats dels territoris diversos que s’han d’adaptar a la seva peculiaritat. Com que el model procedeix del Decret de Nova Planta de Felip V i de les seves posteriors modificacions, i pren com referència el funcionament de Castella, es en aquesta comunitat que es difícil fer entendre l’avenç qualitatiu que suposaria l’adopció d’una unió de caràcter federal per a tota Espanya.

Davant d aquestes fortes dificultats, tenim dos arguments indiscutibles. El primer i més important d’ells, es que la naturalesa d’Espanya, tota ella i no tant sols una part, es federal. La Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics, que posteriorment incorpora Navarra pel mètode de la conquesta militar,- cal recordar-ho -, es la unió pactada de tots els regnes, sota la condició del respecte de les seves lleis i costums, condició respectada pels Àustria amb l’excepció de l’accidentat temps en que el Comte- Duc d’Olivares va ser ministre d’Estat del Rei Felip IV.

Aquesta excepció al comportament tradicional es va pagar molt car, Portugal s’independitza el 1640, i a Catalunya s’hi declara una guerra de secessió que es perllonga per dotze anys i que finalitza amb el reconeixement del Rei a les llibertats i furs propis del Principat.
Aquesta situació el 1714, es arrabassada per Felip V, després de la guerra en la que resulta victoriós. La Casa de Borbó instal·la a tota la Península, exceptuant Navarra, bressol de la Casa de Borbó, el centralisme administratiu més que d’origen castellà, de model francès adaptat. Actualment però un altre Rei, de la mateixa Casa de Borbó, ha sancionat les lleis que gradualment li retornen a Espanya la seva naturalesa original. Ha costat quasi tres-cents anys recuperar l’estructura i organització que li és natural a Espanya, i en el interval d’aquest temps, s’han succeït molts intents, fins ara tots frustrats, molts d’ells tràgicament.

El segon argument es que, el sentit de la història, avala la solució federal, i l’avala perquè parteix del reconeixement de la llibertat individual, i de les comunitats constituïdes de forma gradual, i perquè troba la forma d’incardinar-les en l’acció conjunta per obtenir el bé comú. Es per això que en el nostre entorn cultural, social, econòmic i polític, es la forma d’organitzar-se amb més acceptació, fins i tot en estats unitaris com França o Italia, el Senat es de representació territorial. D’altre banda, es el sistema més preparat per afrontar la complexitat i variabilitat del mon actual, així com que la seva flexibilitat facilita que tothom pogui fer-lo propi.
Com curiositat voldria esmentar que la majoria de les propostes del programa del Partit Federal, redactades i presentades el 1894 per Pi i Margall, son avui realitats polítiques i socials.

A Catalunya, l’ideari federalista es l’avançada del que després seria el catalanisme, i es anterior al pensament nacionalista català. Les propostes de Francesc Pi i Margall i de Valentí Almirall, en el convuls segle XIX, s’apliquen a l’àmbit de tota Espanya, especialment les del primer, i prenen com exemple l’executòria de les Juntes de Defensa del període de resistència contra Bonaparte, i la proclamació de 1812, lamentablement avortada per Ferran VII. Aquesta universalitat del pensament federalista, aquesta intenció de compartir la solució al problema de la organització del territori, sense menystenir les voluntats de la seva població, es el que li dona força i vigència en el temps.