Perles i esperons 3. La futilesa, el ridícul i la vergonya. Política i maneres

Portem dos anys esperant que alguns dels preceptes d’una llei orgànica, anomenada Estatut de Catalunya, es vagin concretant. Aspectes tant bàsics pel bon funcionament de l’administració com el finançament dels seus diferents nivells. I fins ara no sabem encara ben bé, que ens proposa el govern de l’Estat.

Portem cinc anys, esperant saber el que vol dir això de la fe en l’Espanya Plural, per què, si el que vol dir, es que hi ha barra lliure per fer afirmacions com que cada euro destinat a Catalunya, es un euro robat a Galicia, potser caldrà que a Catalunya comencem a comptar el que fins ara ens han saquejat i robat, des de la resta d’Espanya, a més de les vegades que ens han entrat per les armes, la gent que ens han mort, els repetits intents de anihilar la nostre llengua, la nostre cultura, la nostre història, la nostre manera de ser i d’arrebessar les nostres llibertats. I també haurem d’explicitar el que els hi costa tornar allò que mai ha estat legitimament seu.
Si el que vol dir l’Espanya Plural, es que la segona autoritat de l’Estat, es permeti treura legitimitat als representants de l’electorat socialiste de Catalunya i quedar-se tant ample ens harem de començar a plantejar-nos, fins a quin punt n’hi senzillament de cultura democràtica en tot aquest pastís.


Si, diguem-ho clar, Espanya, tradicionalment no s’ha portat bé amb Catalunya.


Tornem però a lo de l’Espanya Plural, un en la seva inguenuitat pensava que amb el nou estil de ZP, i partint d’aquella declaració de que el PSOE, es un partit federal, veuriem feliçment el dia en que el socialisme espanyol, com ja fa temps el català, estaria il·luminat per la revelació dels principis de proximitat, subsidiaritat, i corresponsabilitat, acceptant que Espanya es un conjunt de territoris els quals quan s’han organitzat ells mateixos, amb una certa llibertat, han adoptat una forma federal, o semblant. La historia de la llibertat a Espanya es lligada a la de l’assoliment d’una estructura territorial federal o en temps més antics, foral. Per contre el sometiment i la privació de llibertat, sempre ha estat acompanyada de l’imposició de l’estat centralista.

Es xocant que en els dos periodes que el gran partit de l’esquerra espanyola ha governat a l’Estat, 1982-1996 i 2004-2008, el PSOE, tant federal ell, no hagui tingut la voluntat política de solventar aquesta qüestió, o bé que tingui tantes resistencies internes,- tipus Bono, i d’altres,- que impedeixin estructurar federalment Espanya, tant si es com federació d’estats o com estat federal. I ens trobem un exercici més, amb el principi d’arbitrarietat planejan damunt de l’execució dels pressupostos. No tenim acordat ni definit un sistema d’aportació i distribució territorial del pressupost, ni tampoc clars els trams estatal, autonòmic, municipal de finançament... Per no parlar de les competències, els hi sona algo així com Rodalies?

Bé doncs aquí ens topem amb la futilesa i banalitat del discurs d’alguns dels nostres companys socialistes de l’Ebre enllà, i es clar de la clara hostilitat d’altres, quan del model territorial i econòmic de l’Estat, es tracta.
El clam que des de el socialisme català s’aixeca es més que raonable, i ni les promeses rialleres a lo ZP, ni les sortides de guineu del vicepresident econòmic, ni la tendencia a renyar-nos de la vicepresidenta poden defugir aquesta cita que les històries de Catalunya i Espanya, tenen i es deuen.

Fins aquí la denùncia, però ens trobem també amb uns al·liats que renoi... I ara no es tracta de les files nacionalistes i conservadores de CDCi UDC, si no de socis de govern, primer IC-V, fent una versió 2008 de la pinça, amb el PP, instant a que ZP comparegui a la sessió de control parlamentari, però per finalment fer-se enrera, tot assegurant que mercés a aquest gest hi haurà pacte sobre finançament en 90 dies. Quin exemple de prudència i coherència primer i de fermessa després, tot plegat brodat amb una demostració d’un oportunisme inqualificable i ridícul.

I per si això no fos prou, un altre soci de govern, aquesta vegada els republicans qualifican al també soci seu i nostre, es a dir IC-V, “d’escalfabraguetes”. I aquí es on el sempre acurat Sr. Ridao, l’ha vessada, fent que senti vergonya aliena, ja no de la manca de seriositat, ni del ridícul de les fanfarronades insostenibles, sino d’un llenguatge barruer, i de l’abséncia de maneres.


Josep Llacuna
Militant PSC.

Perles i esperons. La Georgica. Jocs Olimpics 2008

.

Ara resultarà que aquesta Dama Sinistre que es Condolezza Rice, insta al govern rus per tal de que en nom de la Legalitat Internacional, la Sobirania de les Nacions, i el Dret Internacional, deposi la seva actitud a Georgia.
¿Però qui son els representants del govern Bush, per invocar aquests principis? El mon haurà de veure com de la guerra de l’Irak, en sortirà un altre Nuremberg, per que crims contre la humanitat, el govern Bush i l’exércit dels Estats Units n’han comés.
Però i fins i tot en el cas del comportament de l’altre gran ex-poténcia, Rùsia... L’exércit rus ha respós,- de forma contundent-, a l’agressió provocativa del nan georgià, que va atacar la regió que s’autoadhereix a Rùsia. Agressió que es situa en el marc de guanyar posicions estratègiques davant del futur ingrés georgià a la OTAN, i... al cercle dels països ianquidependents.

Després de la feta de Kosovo, qui pot discutir-li a Ossetia del Sud, o a Abkhasia el seu dret a autodeterminar-se?

Com pot el mon quedar-se tant ample, amb aquesta dona de gest desagradable, aquesta mena de Parca emisaria dels quatre genets de l’Apocalipsi, Bush, Cheney, Rumsfeld i Wolfowitz, circulant tranquilament amb tots aquests crims i enganys a les seves esquenes fent gala d’aquesta hipocresia.

I com poden caure molts dels nostres mitjans de comunicació en la pueril rusofobia, es que encara ens dura allò de ...Rússia es culpable?

Josep Llacuna