Temps de Canvis

.

-Krysoikronos-


En el període que va des de 1997 fins 2008, a causa d’una major implicació en la política local, he estat abocat a l’anàlisi del comportament polític de les persones que configuren l’electorat i els lligams d’aquest comportament amb les accions dels càrrecs electes, i també amb les corrents i tendències generals que a través de la premsa i altres mitjans s’instal·len en la opinió publica. Aquest darrer factor, es més important conforme avança el temps per dos causes, la primera es la universalització de l’accés a la informació per diversos mitjans, i la segona es un procés conegut com globalització, que endegat amb objectius econòmics, desconeixem encara els seus efectes finals.

Naturalment les reflexions realitzades han estat contrastades amb altres companys i amics amb inquietuds semblants, que bé en xerrades o per correu han configurat pas a pas una opinió personal sobre el moment polític i social en el que ens trobem, i molt especialment en la cruïlla que el nostre temps representa per les forces progressistes en general i pels socialdemòcrates particularment.


He plasmat algunes d’aquestes opinions en un recull d’articles que segueixen a aquesta exposició.

L’ordre dels articles, es correspon a un procés lògic que va des de la percepció de la qüestió fins a les propostes i conclusions, les dates en les que han estat redactats no guarden relació amb l’exposició en conjunt, que finalment es una ordenació de anotacions, petits articles no publicats que incorporen correccions i nous punts de vista.

En l’origen del per què aquestes reflexions han tingut la força per voler-les ordenar i publicitar, està la monstruositat que representa voler segrestar la consciència política dels individus i dels pobles i la seva capacitat de decisió per part de un certs poders fàctics que aprofitant recursos molt importants, pretenen provocar un canvi radical en la marxa de la societat, protagonitzant una veritable involució.
Es ara, quan es palès, que sota la denominació “neocon”, rau una voluntat implacable d’alterar els valors socials que han configurat la construcció del que coneixem com “societat occidental democràtica” , i aquest es el motiu dels canvis o convulsions que cada vegada podem veure amb més evidència.

Es per això que reuneixo aquestes reflexions sota el títol de Temps de canvis, ja que aquests, en un sentit o en altre, son inevitables. Canvis que encara que semblin llunyans, tenen fortes repercussions en les nostres vides quotidianes, canvis que han de definir si el futur esdevindrà obert o tancat per a les persones que el visquin. Com en tota reflexió, en aquestes, a sovint hi ha la recerca de punts de referència, i moltes vegades el model grec de “polis” amenaçat per l’aristocràtica Esparta, l’imperial Pèrsia i l’hegemònica Macedònia, que tant ens ha llegat per a construir els nous postulats democràtics, adquireix la importància d’un ja viscut, un dejà vue; i d’aquí el subtítol en grec.

A “Fractura o esquerda”, hem pregunto per l’inici d’aquesta divergència tant palesa entre la població i els seus representants polítics que comença a manifestar-se a casa nostre des de 1993. ¿ Què hi ha darrera una desmobilització tant important de l’electorat? ¿ Com es què, després de l’entusiasme dels 80, i del àlgid moment del 92, tot aquest capital d’il·lusió i esperança ciutadanes, anés deixant pas a la grisor abstencionista i al pessimisme?
Son fets que tenim encara avui, i que han d’estar en el centre de les nostres reflexions i futures decisions.

“Partits i plataformes”, va estar redactat en plena campanya electoral de les municipals del 2003, en les que el PSC, s’enfrontava amb un partit local amb més trets de plataforma que no pas de formació política. En el decurs del 2002, havia presenciat un conflicte en les comarques de Tarragona, per la instal·lació d’una planta de tractament de residus. La virulència i les conseqüències polítiques d’aquell fet, hem van impressionar, i de fet va estar la constatació de que els hàbits polítics de la població començaven a prendre altres camins que el de la representació.

A “Ciutadans i polítics”, com a “Representants i retorn” apareixen causes i efectes de l’allunyament entre electorat i política, especialment la d’esquerres. Les alternatives a la gestió política de govern, son analitzades tant com la oportunitat que son, com en l’ amenaça en que poden esdevenir.





1. Esquerda o fractura ?

Què lluny queden els aires alegres del retorn de la democràcia a Espanya... Què lluny aquelles manifestacions massives reclamant la Llibertat, l’Amnistia, l’Autonomia... Què lluny les jornades electorals de participacions elevades...

Què ens ha passat? On és tot aquell capital d’il·lusió? S’ esvaït la voluntat de millorar la societat en la que vivim? Volem creure que no, però si més no, una part important d’aquella energia s’ha desmobilitzat.

No hi ha prou amb el sorgiment de les ONG, ni amb les eleccions en dia festiu, per explicar que l’abstenció ha passat de la franja dels vint per cent a fregar els prop de cinquanta. En trenta anys, la nostra democràcia ha patit un esgotament com les que porten segles. Es normal, això?

Aquest es un procés que ha equiparat el comportament de joves democràcies amb les que malgrat ser antigues institucions, a vegades també en reben els cops del menysteniment de la seva societat. Som en un procés que comença a afectar-nos a tots per igual.

Els anys d’avenç democràtic a Occident, van ser anys d’optimisme, anys de creixement científic i econòmic, anys en els que malgrat l’amenaça nuclear, l’equilibri i la pau entre els dos grans blocs eren al Nord de la brúixola política.

L’expansió econòmica era administrada per lliberals polítics i democristians o per socialdemòcrates i la seva planificació a escala mundial era fortament influïda per els criteris de la Comissió Trilateral.
Els fonamentalismes d’esquerra i els conservadors i feixistes eren fora de les grans decisions, les teories econòmiques del britànic John Maynard Keynes, amb la presència de sectors públics de regulació i redistribució de la riquesa, eren fortament vigents i fora de discussió.

A Occident, però, no tothom veia amb bons ulls la marxa dels esdeveniments, persistien nuclis molt conservadors, amb recursos importants que ni tant sols podien acceptar el règim d’idees sorgit de la Revolució Francesa, que no contemplaven el procés de construcció europeu, nostàlgics d’èpoques de societats estamentals, on el ric era ric i el pobre era pobre, i per sempre mai més, nostàlgics tant dels estats nacionals, com de les situacions aristocràtiques i amants del lliure comerç sense cap llei que no fos la oferta i la demanda. En definitiva ultraconservadors en lo polític, cultural i social, i ultraliberals en lo econòmic.

Arran de la guerra entre israelites i àrabs del 1967, es va desencadenar una forta crisi econòmica provocada pels preus del petroli i el domini de la seva distribució. Aquella sacsejada, no va caure en el buit... Des de l’escola de Chicago, l’economista neoyorqués Milton Friedman va treure la seva recepta en el moment oportú. Des de 1962 contraposava amb força la seva teoria monetarista a la de Keynes, a través dels seus escrits “Capitalisme i Llibertat” (1962) , “Història monetària dels EEUU. 1867-1960” (1963) i “Assaigs d’economia positiva” (1966).
Friedman i les seves idees van estar recollides pel senador Barry Goldwater, ferotge antisocialista, de qui va esdevenir conseller en assumptes econòmics, posteriorment va ser l’ideòleg del Comitè d’Assessors Econòmics del president Richard Nixon, va apronfodir en la seva trajectòria essent el conseller i assessor econòmic del règim del general Pinochet a Xile després del cop d’estat contra Salvador Allende, i finalment l’any 1976 li es concedit el Premi Nobel d’Economia. Les seves idees inspiraven ja l’economia nord-americana i s’introduïen en tot l’àmbit occidental.

Si la dècada dels 80 va estendre, allò que es va iniciar al acabar els 60, la liquidació d’una idea d’equilibri, per imposar la llei de la força... Els 90 i el tombar de segle ens han portat entre d’altres el desenmascarament del projecte neoconservador, amb noves guerres i l’implantació sense discussió d’un sistema econòmic ja globalitzat destinat a segmentar la població en estaments.

Més greu però que el seguici de cops d’estat i guerres que han acompanyat a la entronització d’una nova casta de “senyors de l’economia”, i molt més devastador especialment per a Europa ha estat la formulació d’un pensament amb vocació d’únic que postula la fi de les ideologies, el punt i final de la història, l’aniquilament de la força de les idees i la tesi de que la realitat vigent es l’únic camí possible per transitar.
Aniquilar la força de les idees, negar la seva potencialitat transformadora, representa ni més ni menys que condemnar a les futures generacions a practicar la resignació, aquesta situació recorda amb força els plantejaments fatalistes dels fonamentalismes religiosos, i l’esperança situada en l’altre vida... Una vida virtual (Second Life). L’esperança en el somni, ajuda a la submissió en el present, una situació ja viscuda abans de la Il·lustració, abans de que es posés en dubte l’origen diví de l’autoritat i que aquest origen fos suficient per justificar qualsevol situació.
La formulació d’aquest estat de coses, la materialitza el politòleg nord-americà d’origen japonès, que pertany a l’escola de Chicago, Fukuyama, quan en 1993, ja vençuda la URSS, publica “La fi de la Història”, en les seves pàgines es proclama que el sistema capitalista i l’ideari econòmic lliberal son l’únic que li resta a la humanitat i que ja no es pot fer res més, es la fi de la història, un missatge gairebé apocalíptic.
Tenim doncs, una societat resignada que sublima les seves aspiracions en un mon virtual que es pot fer a mida, i alhora actua com un ramat sota les indicacions del poder econòmic. Ha renunciat al timó de la seva història, però es capaç de transformar-se en terrible per defensar el racó del seu jardí. Una actitud col·lectiva que recorda aquell proverbi dels nostres avis... “Lo poco altera y lo mucho amansa”.

Tots el governs que treballen ara, per transformar en positiu la societat, ho fan subjectes a normes econòmiques i jurídiques dels qui no volen, sota cap concepte, que se’ls esmeni la plana, ja tenen el poder que volien. Per tant la voluntat de canvi i transformació esta totalment empresonada, i el que es més greu, amb la resignació de la ciutadania. Aquesta es, al meu parer, la clau de volta del procés que ha originat el divorci de la societat amb els seus representants polítics, especialment els progressistes, en els darrers decennis. De forma que els ciutadans suporten estoicament l’evolució dels preus de productes bàsics, o l’horitzó de disminució de serveis públics, però son capaços de fer campanya pel desplaçament d’uns contenidors de brossa.

Les persones amb vocació política, especialment en l’àmbit de l’esquerra, hem de prendre consciència de la magnitud real d’aquesta situació, i hem de traslladar-ho a la ciutadania, per tal de que recuperi la llibertat política amb majúscules. Si no ho fem, el que ara es una esquerda ja considerable entre els ciutadans i els seus representants polítics es convertirà en una autèntica fractura social, en un racó- com en els temps del feixisme- els qui tenen pensament propi, i en el gran tancat, una societat abocada a produir i consumir sense més cabòries. Un mon feliç, seguint el guió d’Aldous Huxley.




2. Partits i plataformes.


Fa temps que venim escoltant opinions que defensen que els partits polítics son obsolets i ens presenten com alternativa altres formes de desenvolupar l’acció política. Entre aquestes formes es troben els col·lectius, les agrupacions d’electors i les plataformes
ciutadanes, totes elles respectables variants de l’associacionisme.

Per enfrontar el concepte de partit i el de qualsevol d’aquestes altres formacions hem d’analitzar tant la seva essència, com la seva mecànica d’acció i el seu compromís amb la societat.

En primer lloc hem de destacar que els partits polítics son inherents a la forma democràtica de societat, tal i com la coneixem fins ara. Mitjançant els partits de forma activa com militants i simpatitzants, o bé per consulta electoral els ciutadans decideixen especialment, com volen i com no volen, ser governats i administrats. Es a dir, trien una opció global, un estil de fer política i unes idees bàsiques que desitgen inspirin pressupost, política i administració. Son aspectes molt generals de la vida pública.
Arribar a gaudir de la llibertat de ser del Partit “ix” ha estat una conquesta de la societat espanyola, llargament esperada després de una agitada vida política des de inicis del segle XIX i de 46 anys de dictadures militars en el segle XX.

Es clar que totes les expectatives de la democratització d’Espanya, pel seu peculiar procés, no han estat cobertes.

També es evident que la conducta de tots els responsables polítics en aquests darrers 32 anys no ha estat sempre la que caldria, però malgrat això, si fem balanç, ens trobarem que vivim en un país que no té res a veure amb el de 1975, i que l’avenç supera en molt la suma de les taques amb les que tant ens agrada esquitxant-se els uns als altres.

Com resultat del desencís d’uns que esperaven més, i de la propaganda negativa contra l’adversari polític, apareix el buidat del que es essencial en la vida política, la defensa de la ideologia i del seu programa de govern. Sense això no hi ha democràcia.

I malgrat els seus defectes, ideologia i programa són dos conceptes íntimament lligats als partits polítics.

Les actuals alternatives als partits, tenen dos característiques que les identifiquen; la primera que són moviments o associacions construïdes entorn de una o unes persones, la segona que les seves finalitats són concretes.

A diferencia dels partits polítics, realitzen acció en funció d’objectius concrets, normalment amb molta intensitat i amb un fort compromís amb el segment de població afectat per la consecució de l’objectiu esmentat. Es a dir que el seu treball esta molt delimitat per el que es concret, i normalment defensen interessos molt determinats. El que els diferencia dels grups de pressió es que la seva actuació, normalment es pública i transparent. Es per això que la majoria de plataformes es dissolen després d’assolir els seus objectius. Aquest es un altre tret que els distingeix dels partits, la vigència en el temps.

Resumint, els partits presenten un perfil de coherència ideològica, un àmbit universal i la voluntat de permanència en el transcurs del temps, mentre que les plataformes, col·lectius, etc., es nodreixen de persones de diferents idees, treballen per objectius concrets en llocs concrets i una vegada han obtingut allò pel que han sorgit, desapareixen.

El paper que plataformes, col·lectius i associacions juguen, es a sovint fonamental com element corrector de la política dels partits, són esperons que mantenen el sistema despert i vigilant. Hi han però variants que tenen aspectes inquietants, sense anar més lluny les candidatures independents moltes vegades composades per personatges afectes a la dictadura militar franquista, i en altres ocasions agrupacions d’electors, plataformes, o partits locals formats única i exclusivament amb la finalitat de derrotar a un determinat partit o candidat, podríem dir que en el primer cas són els eterns enemics de la democràcia, i en el segon, enemics d’una opció democràtica. Tant en un cas com en l’altre, són una versió negativa i destructiva de l’exercici de la política.

Malauradament, darrera el foment de la vida associativa, i les llibertats, de quan en quan apareix algú que encara no entén que el secret i grandesa de la democràcia es sumar, integrar, i construir

3. Ciutadans i Polítics.


De forma continuada assistim al divorci entre la ciutadania i els polítics que ella mateixa s’ha dotat per tal de dirigir-la.

Hi ha distintes raons per les que es produeix aquesta realitat que es consolida a cada consulta electoral en forma d’abstenció.

La primera, i es una bona noticia, es que els ciutadans cada cop més, tenen més criteri polític, mentre que els aparells dels partits s’han nodrit de persones que han fet de la lluita política la seva professió i finalitat. Ens trobem a sovint amb electors d’un alt nivell de pensament polític que dubten, i ho fan per que el polític professional esta enganxat en la lluita destructiva, tant dins del seu partit com fora d’ell. I la percepció dels ciutadans, i com més demòcrates i formats siguin, es pitjor, davant d’aquest panorama.

La segona radica en un excés de consultes electorals, que tenen un baix nivell d’incidència en les circumstàncies de la vida dels electors. En aquest punt, tant els ciutadans formats, i amb consciència política, com aquells que estan menys preparats en aquest aspecte, coincideixen. Les trifulgues bizantines dels polítics, mentre el nivell adquisitiu es lluny de l’europeu, i els beneficis de banca, promotores i grans corporacions com les energètiques i de telecomunicacions experimenten els augments exponencials que tenen, entre la ciutadania sonen a insult a la intel·ligència del ciutadà.

La tercera causa, del desencís, es la perpetua bronca i desqualificació que els aparells polítics es brinden els uns als altres, seguits de la cerimònia hipòcrita de les amables relacions personals després d’haver-se desqualificat fins a uns nivells, que en el món del treball suposaria la fi d’un o d’un altre... Pensem un moment, la majoria de la nostra gent, els ciutadans passen un munt del seu temps en les seves obligacions laborals, submergits en el seu treball. Evidentment en aquest mon sorgeixen tensions i problemes comparables amb la gestió pública. La gran diferència, es de que en el mon del treball, una discussió cabdal sobre eficàcia, bondat de gestió o bé d’honestedat, té un final clar, qui demostra tenir raó venç sobre el qui no pot demostra-ho.
Els ciutadans han contemplat en moltes ocasions, com els polítics s’han llençat les més greus acusacions, sense conseqüència alguna, com s’han dit de tot i finalment han pres junts un cafè, i com les sessions dels parlaments cada vegada més, semblen un “minuet de Versalles” sense material consistent, sense determinació, com si tot plegat fos una obra de teatre, naturalment pagada per ells.
Però encara més important es la presència de la oposició a ultrança, que no admet cap bondat en l’adversari, quan governa. Tothom que hagi exercit responsabilitats per senzilles que siguin, sap que es impossible encertar-la del tot tant com errar totalment. Per tant la intenció de dimonitzar a l’adversari i negar-li qualsevol mèrit, més aviat o més tard, als ciutadans els sona a ferum d’ànsia per la conquesta del poder.

En el divorci que experimentem, hi tenim un fet que es possiblement una falsa percepció dels ciutadans, malgrat això esta instal·lat amb força en la nostre societat. Com hem comentat en la primera causa d’aquest procés, afortunadament tenim una ciutadania amb un bon nivell de formació política, en canvi, la ciutadania té una visió desfigurada tant de la capacitat i dedicació del polític, com del tècnic públic o funcionari com dels processos administratius en “lo públic”.
La frivolitat amb la que s’ha volgut extrapolar determinats comportaments que van des de el que no es correcte, fins a un clar delicte, com conducta generalitzada en l’administració pública, forma part sens dubte dels interessos que per augmentar el seu poder i força, precisen que la forma jurídica de l’Estat tendeixi a zero.
Aquest es un problema greu en la nostra societat, ja que després de la dictadura, evidentment el poder públic, d’una manera o un altre estava lligat a una forma de corrupció, o bé material, o bé conceptual. I per tant mantenir la llegenda de la maldat intrínseca dels impostos i que polítics i funcionaris viuen d’ells, com si fossin sàtrapes perses, hem de reconèixer que té el camp abonat, senzillament per tradició crítica de la nostre societat.

El que es realment sorprenent, es com de l’entusiasme i participació experimentats entre els anys 1975 i 1985, es passa a un estat d’abúlia quan es tracta de la “cosa pública”, i no es pot argumentar sense l’anàlisi de dos fenòmens ben concrets, l’augment d’influir de la premsa, i la revolució en la comunicació que ha comportat l’aparició de noves tecnologies de comunicació popularitzades a la velocitat del llampec i força rendibles.
Els interessos espuris, han pogut crear una xarxa molt compacte i disciplinada, amb bons professionals al seu servei, que han treballat eficaçment en la desestabilització de la reconstrucció del model territorial d’Espanya, i que han defensat determinats interessos econòmics a capa i espasa, generant opinió sense importar-lis ni el rigor de les seves informacions, ni les conseqüències de les opinions que transmetien... Dos exemples, l’Estatut de Catalunya i la OPA sobre ENDESA.

En el desencís, hi ha una causa profunda i real, les dificultats per arribar a final de mes de moltes famílies, la situació del mercat de l’habitatge, la situació del mercat laboral amb aquesta percepció de que el treball es un bé escàs, la frustració de les generacions que possiblement la nostre societat ha tingut millor preparades i condemnades a ser “mileuristes” per anys, i que a aquestes qüestions, que en discursos, constitucions i estatuts tenen un tractament, en l’acció dels successius governs no es detecta la voluntat política d’afrontar-los amb força. I mentre, els rics i poderosos, cada vegada ho son més.

Per finalitzar un breu exercici etimològic, a les nostres expressions i diccionari, han passat els termes Ciutadà i Polític. Formen part del nostre llenguatge habitual, però provenen de cultures distintes.
Ciutadà, prové del llatí, de Roma, es l’home o dona de la civitas, es subjecte de drets i obligacions. El seu paper esta fermament lligat, paga impostos, deu obediència a l’Estat i les seves institucions i ostenta uns drets com membre d’una comunitat organitzada i amb consciència d’ella mateixa, que li haurien de garantir viure i conviure i prosperar si aquesta es la seva voluntat.
Polític, prové del grec, i es aquell que domina l’art i la ciència de conduir el poble. Es un concepte més pragmàtic, no esta determinat per la ètica, no hi figuren ni els drets ni les obligacions. Defineix al qui obté l’exercici del poder.

De Roma hem heretat, el concepte de dret, i de Grècia la genialitat d’instal·lar la mida del que es humà, en el centre de la nostre vida, evidentment es tard per canviar els termes en el llenguatge habitual, o en el diccionari... Però tenim la obligació de conciliar-los en la pràctica. Els ciutadans ens ho reclamen a cops d’abstenció, i molts polítics, afortunadament estem decidits a donar-lis resposta.



4. Representació i retorn.


A Europa, el parlamentarisme i la democràcia, son fets polítics estretament lligats al retorn de la sobirania, fins aquells temps ostentada per monarquies absolutistes, per la gràcia de Deu.
Quan es fineix amb la monarquia absoluta, la delegació o representació que les classes populars atorguen als seus representants, als seus líders, genera la clau per la creació d’una classe política que millor que pitjor, ha fet d’aquest espai que ara denominem Europa, un dels més estables política i socialment, i on les persones amb menys recursos poden trobar més igualtat d’oportunitats.
L’intemporalitat d’aquest primer paràgraf respon a que, les vies que el Regne Unit, Els Estats Units, la República Francesa, o Itàlia i Alemanya, van seguir estan molt diferenciades tant en el temps com el mètode.

En el transcurs de dos segles, la representació parlamentària ha estat la senya d’identitat de la democràcia... Però avui, assistim a una resposta airada dels ciutadans enfront del sistema legislatiu i polític, que ha estat el més garantista amb la població, de l’historia de la Humanitat.

Aquesta resposta es produeix en un moment, en que es realitza un canvi cultural, el de d’immediatesa, com a resultat de la més important i universal revolució tecnològica en el mon de la comunicació. Per tant tothom pot accedir a tot el que passa, i tothom pot opinar-hi. Com sempre la opinió generada, depèn molt de la formació personal, de les pre-concepcions, de la ideologia personal i de mil factors ambientals més, entre ells i gens menyspreable la premsa, be sigui escrita o audiovisual.

La situació actual, es un nivell d’exigència dels ciutadans, molt alt, però la manera de evidenciar-lo, no es la mateixa arreu de la comunitat democràtica occidental. I això es així, per què en aquesta comunitat hi conviuen distintes organitzacions de la vida democràtica, amb una fenomenologia prou distant, tant en el que fa referència a l’organització dels fets polítics, com en el “modus operandi” d’electors i electes.
Malgrat els matisos que es vulgui afegir, aquestes diferents formes de viure en política el fet democràtic es poden agrupar en dos: El sistema d’elecció personal, i el d’elecció de grup polític.

El primer d’ells predomina en l’àmbit anglosaxó, mentre que el segon es majoritari en la resta d’Occident i Sudamérica, així com en els estats amb influències francesa, holandesa, belga o italiana.

La diferència de l’un a l’altre consisteix en que en el moment dels comicis tingui més importància la candidatura, o la tingui el programa polític. Es a dir, què compta més, la persona que es presenta, o la ideologia de la seva organització. Es clar que tant en un cas com en l’altre, tot es fa en el si de partits, amb, com a mínim un ideari diferenciat de la resta que concorren a les eleccions, que els partits tenen la seva organització, i que els perfils de les candidatures tenen en qualsevol cas molta importància. Més enllà, però dels elements comuns, existeix una notable diferència de l’ordre d’importància d’uns o altres, depenent del sistema.


No es pas una casualitat, que en el mon anglosaxó, de tradició empirista, la confrontació i debat polítics, estiguin més centrats en el concret, el candidat, les seves opinions, la seva personalitat i circumstàncies personals, i el territori o demarcació per la que pretén ser electe. Els efectes polítics immediats son un compromís molt personalitzat, entre el càrrec electe i els seus votants,- i a sovint, els seus patrocinadors- i amb les necessitats de la demarcació territorial que representen en el parlament... Es coneguda la priorització d’aquests compromisos, per damunt de la disciplina dels respectius partits o de les línies programàtiques dels mateixos, molt especialment al Regne Unit.

A la resta d’Europa, de tradició racionalista i deductiva, de constitucions i codis, els partits son entitats amb més força, i el seu programa i disciplina acostuma a imposar-se tant en el treball legislatiu com en la tasca de govern. La vida política entre comicis no té la mateixa elasticitat, ni permeabilitat amb l’electorat que s’observa en el sistema anglosaxó. I a més la personalitat dels candidats, a excepció dels líders més carismàtics, resta diluïda en el context de la organització.

En les formes, queda molt palès aquest diferencial, pel sistema de llistes obertes del sistema anglosaxó i el de llistes tancades de partit del sistema, diguem-ne, continental europeu.

Com que en aquest darrer sistema electoral, que és el nostre, es genera un període llarg de distanciament entre l’electorat i els seus representants, i donat el creixent nivell d’exigència de la població, sorgeixen urgents demandes d’intervenció a curt i mig termini per part de sectors de la població davant de situacions, que la incomoden. Aquesta demanda no esta condicionada pel sentit del vot emès, ni tant sols per la participació en els comicis, ja que la percepció de la ciutadania, es de que parlament i govern actuen a llarg termini i els efectes de la seva tasca son sempre llunyans, mentre que una situació considerada com perjudicial forma part d’un present que es precís millorar el més aviat possible.

Les demandes i protestes que han generat col·lectius amb finalitats concretes, son efímeres en el temps, i un cop assolit, o no, el seu objectiu, perden vigència i cauen en l’oblit o desapareixen. Les seves accions però, acostumen a ser molt populars, intenses i a cops amb una certa violència. Posen en entredit el prestigi dels governs, especialment, i realenteixen l’aplicació dels programes d’aquests; i per tant en ocasions son molt útils a les oposicions parlamentaries minoritàries.

Davant d’aquesta situació, i de la dinàmica dels nostres parlaments i governs, s’inicien els processos de, consulta i correcció, anomenats de participació ciutadana, que signifiquen un retorn de capacitat de decisió als ciutadans, mitjançant un mètode assembleari regulat i conduït normalment per especialistes no implicats en els equips de govern. De fet es l’aplicació parcial del que en els tràmits administratius es coneix com períodes d’informació pública, i si aquests hagueren estat convenientment adaptats a les nostres costums polítiques a temps, possiblement s’hauria avançat el sistema polític a la necessitat social.

El problema que planteja aquest procés es doble, d’una banda la perpetua discussió sobre l’acció de govern, i d’un altre, i aquesta més transcendental, es que la participació ciutadana cada vegada demanarà àmbits més importants quantitativa i qualitativament, fet que per si mateix no es perniciós, però que pot portar-nos a un multiassamblearisme d’interessos enfrontats que facin inviable la governança i eficàcia de les tasques de govern.

Les forces polítiques d’esquerra, i molt particularment els socialdemòcrates, som ara molt sensibles al plantejament de la demanda social i al retorn de la sobirania, conscients de les noves realitats socials, d’aquí els plantejaments federalistes en l’organització i en el territori, però en aquest moment hem de revitalitzar la nostre pràctica política per tal d’estretir aquest espai que entre consultes electorals separa els nostres electes dels seus representats, de la sensibilitat ciutadana, i certament no es una tasca fàcil, però també es cert que no s’assolirà interposant processos assemblearis entre representants i representats, ja que la dinàmica d’aquests tindrà tendència a l’efecte contrari, generar un llenguatge de nosaltres i ells.

La conciliació entre la vida política i la sensibilitat de la ciutadania, hem de treballar-la mitjançant l’apropament, la comunicació en termes entenedors dels objectius que ens hem marcat per la nostre societat, i els horitzons concrets que pretenen, i sobretot la proximitat dels nostres polítics, no tant sols quan son candidats, sinó també com càrrecs electes, configurant un nou perfil més obert del parlamentari o del governant, més compromès i dialogant amb l’electorat i el territori.

Les representacions territorials, la flexibilització de les llistes, els actes de format petit i mitjà en els processos electorals i en els d’informació de la tasca de govern, així com el foment de vida i activitat polítiques, son accions de correcció d’abast immediat, de ben segur inicialment difícils, però indubtablement, aplicades en el nostre àmbit d’implantació tindran efectes importants per eliminar el divorci ciutadans- polítics i representats- govern.

Enfront tenim encara dos grans llastres que han estat protagonistes del procés de distanciament entre la política, molt especialment la socialista, i els ciutadans; la primera es l’aparició d’un model de fer política a la dreta, més enllà dels conservadors britànics tradicionals o dels democristians del continent, ha desplaçat l’equilibri polític i amenaça a conduir el nostre sistema a una fractura vertical en tots els ordres. La crispació, la por col·lectiva, la utilització de passions identitàries, i les pràctiques propagandístiques sense escrúpols son el segell d’un neoconservadurisme moral i polític, que és ultraliberal en l’economia i que posa la política al servei d’ella, minimitzant el paper de l’estat com a ens jurídic i polític. La segona es la dinàmica majoritària dels mitjans de comunicació, lligats per interessos econòmics, polítics o d’altres naturaleses que s’erigeixen en autèntics fustigadors de lleis i governs, especialment si uns i altres responen a la sensibilitat de l’esquerra.

Respecte del primer llastra, els hem de vèncer políticament, electoralment, democràticament, i del segon es urgent generar capacitat de resposta, èticament correcte, però de gran qualitat i força.

Hem de tenir ben present, que els partits polítics estan en el origen de la democràcia, cal perfeccionar-los i enfortir-los, doncs possiblement la seva postergació ho seria també d’aquest sistema que ha costat tant d’esforç construir i del que encara esperem el millor, que coneixem com democràcia.

Josep Llacuna

Recuperar Keynes

.

Certament es evident que política i economia tenen una alta interrelació, de manera que canvis polítics comporten transformacions importants en les relacions econòmiques i socials, i al contrari, les transformacions econòmiques tenen com conseqüència importants canvis polítics.

Un exemple d’això últim ho hem viscut de molt a prop i es la lenta marxa d’Espanya des de la superació del model econòmic autàrquic fins a l’economia de mercat, el que va comportar la impossibilitat del règim franquista de perllongar-se més enllà de la vida del dictador, quan els agents socials més avançats, estaven demanant obrir el pas a la democràcia, i fins i tot els llavors mandataris –majoritàriament – van intuir que aquell sistema ja no podia seguir endavant. Els anys que van del 1965 al 1975, son determinants pel desenvolupament econòmic d’Espanya i per la seva posterior transformació política.

Tenim un altre exemple, en com va ser impossible mantenir el sistema d’economia planificada mentre el sistema polític soviètic era en plena evolució. El mateix procés polític va fer saltar totes les amarres i a més d’accelerar-se, va capgirar el sistema econòmic que imperava a l’antiga URSS, que ja s’estava desmembrant. I el cas xinès, es un llarg experiment de cohabitació entre distintes velocitats, i sistemes econòmics, que es mantenen subjectes al mateix poder polític, que finalment ha adreçat la seva política econòmica i el seu sistema productiu en un sentit que recorda altament la NEP de Lenin, en els primers quinquennis de l’URSS, amb l’aplicació de la teoria taylorista, a grans mercats desproveïts de tot bé de consum, mitjançant produccions massives, planificades en períodes pautats i amb les decisions centralitzades. Resta per veure si la nova política econòmica dels dirigents xinesos qualla amb un sistema estable sense incidir en el sistema polític. Cal recordar l’intent dels estudiants de Tiananmen el 1989, quan tot el procés albirava, i que malgrat el seu expansionisme territorial com resta palès en les actituds davant dels casos de Taiwan i de Tibet, els dirigents xinesos estan incloent promeses de trets democratitzadors en la vida política del gegant asiàtic.


Un model polític, que com el socialdemòcrata vol reformar de manera suau i continuada les relacions de poder i riquesa en el si de la societat, basant-se en el retorn de sobirania a la població, i en la redistribució de la riquesa per tal d’assolir societats equilibrades econòmicament, parteix d’un model econòmic que li es propi: el de Keyness, tant allunyat del estatisme soviètic, com liberalisme econòmic.

Aquest model que estableix un sistema permeable entre el sectors públic i privat, es el principal responsable de la prosperitat d’Occident, la coexistència de l’Estat i de sectors privats fortament organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i mitjans.

Som en la creació de l’Estat del Benestar, un procés que amb el model aportat per Keyness des de l’any 1945 condueix l’economia occidental europea i nord-americana, de la situació de postguerra fins un cert esplendor socioeconòmic l’any 1972. Tot un cicle positiu, tant en lo econòmic, com en lo social, en lo científic i en lo cultural.
Les institucions internacionals avancen i guanyen influència i coordinació , tant les d’origen estatal, de caràcter polític, econòmic i jurídic, com les corporatives, o les de iniciativa privada, les companyies transnacionals.

Des de 1967, després de la guerra dels Sis Dies, s’esdevenen un seguit d’aconteixements tant en el terreny polític com en el econòmic que fa trontollar les estructures sobre les que s’estava construint un projecte de prosperitat a l’Occident, i que desenvoquen en la guerra del Yom Kippur de 1973, i el cop d’Estat a Xile per derrocar a Salvador Allende. Tot plegat la lluita per les primeres matèries s’instal·lava amb força a l’agenda política internacional, intensificant l’enfrontament dels dos blocs antagònics.

Aprofitant aquests successos, l’escola neoliberal de Milton Fridman comença a posar en discussió els pilars del sistema econòmic amb el que a un costat i l’altre de l’Atlàntic, demòcrates nord-americans, republicans, socialdemòcrates i democristians havien assolit un sistema democràtic prou fort en amples zones del planeta, que entre altres característiques, disposava de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l’ensenyament, la sanitat, i els serveis públics, aquests darrers especialment marcats a Europa.

Un tercer succés de caire militar fa girar per complert la òptica del gegant nord-americà: La derrota i retirada de Vietnam, una guerra sostinguda durant deu anys i en la que finalment els Estats Units van retrobar una solitud que semblava, que des de 1945 no tornaria a afectar mai més als governs de Washington.

Pas a pas, la lectura anglosaxona del neo i ultra liberalisme econòmic ha generat una superestructura de poder i relacions econòmiques que supera amb escreix els àmbits polítics, tant si son Estats o associacions dels mateixos com la Unió Europea. Aquest procés ha desembocat en el que anomenem globalització econòmica i que representa ni més ni menys, la impossibilitat cada vegada més palesa de que els estats tant en quan ens polítics i jurídics, condicionin comportaments econòmics de les estructures econòmiques mundials. En definitiva representa la política al servei de l’economia, una de les constants d’una ideologia que actualment es presenta amb l’etiqueta de neoconservadora.

Progressivament des de 1973, davant la passivitat del pensament d’esquerra, van imposant el seu model econòmic a nivell planetari i qualificant-lo com l’únic possible, acusant al model Keyness, d’obsolet i sense utilitat per les actuals possibilitats del mercat. Es així com progressivament els moviments socialistes i social- demòcrates es veuen abocats quan obtenen victòries electorals o responsabilitats de govern a realitzar la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisió, econòmiques.

Molt marcadament des de la caiguda del mur de Berlín, i l’enrunament del sistema soviètic, els neoliberals econòmics, han guanyat quasi totes les posicions sobre les que dissenyar el sistema econòmic mundial.

Al contrari del que podia esperar-se, la fi de la carrera d’armaments no s’ha produït, no avancem prou en socialització de la sanitat, especialment enfront de pandèmies, no hem millorat els resultats de l’agricultura a escala mundial, els recursos es concentren en poques mans i l’àmbit de l’anomenat tercer mon es més ampli. De fet comença a treure el nas un quart mon... Aquells del primer que resten despenjats del sistema.

La situació dels moviments d’esquerra, de signe social progressista, es la d’aquell equip que permanentment ha de jugar en camp contrari. Es per tant important tornar sobre el sistema que ens es propi, redescobrir-lo, posar-lo al dia, retrobar-li la utilitat i adaptar-lo a les possibilitats tècniques i econòmiques actuals i del futur.
Seria terrible que aquest monstre fred de l’economia per l’economia es desboqués sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en un codi mercantil.



Josep Llacuna

ELS LÍMITS DEL REPUBLICANISME

.

.

L’obra de Philip Petit, Republicanismo, ha obert unes grans expectatives dins l’espai polític progressista.

Certament, la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica han deixat orfes d’ideologia l’esquerra política europea. És per això que les tesis de Petit han representat una onada d’aire fresc i de certa renovació.

En tot cas, sense entrar a valorar encara les virtuts i defectes de les tesis republicanistes veritablement aquestes estan donant una nova matriu ideològica per la qual circular i reprendre el treball de construcció de discurs ideològic.

Sobta, no obstant, que els fets abans esmentats –la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica- hagin deixat tan desarmat al socialisme democràtic. En principi no hi hauria d’haver una identificació entre els règims soviètics i de l’alemanya de l’est amb els postulats del socialisme democràtic. Només apuntar que en aquests dos països els dèficits democràtics eren notables i que, per tant, poc tenien a veure amb la feina que estaven desenvolupant els partits socialdemòcrates a la resta d’Europa.

En tot cas, aquesta confusió es va produir i les conseqüències són la falta de resposta ideològica a les envestides de la dreta que sembla estar guanyant aquesta batalla. En propers articles exposaré les meves tesis del per què es va produir aquesta assimilació entre comunisme i socialdemocràcia.

Retornant a la qüestió principal, l’obra de Philip Petit representa l’obtenció de nous recursos conceptuals per discutir l’ofensiva conservadora. Una ofensiva que prové dels Estats Units i que busca laminar els fonaments del nostre sistema polític i social. Econòmicament compartim model, però als neoconservadors els molesta molt les correccions en forma de serveis públics que discuteixen, per la via dels fets, el model conservador. A l’entrar aquests en el terreny de la justificació moral del programa conservador i el desprestigi de les propostes progressistes han traslladat el debat polític a les mateixes arrels de la convivència entre persones. Deixo també aquesta discussió per a futurs articles.

El que vull analitzar en el present escrit són els límits teòrics i fins i tots morals de la proposta republicanista. Sóc conscient que no estic fent cas a George Lakoff quan afirma que el que cal fer es construir nous marcs i no entrar en discussió dins els marcs construïts per la dreta, ja que sempre tindrà avantatge.
Però en aquest cas crec que em serà útil utilitzar un marc conservador per analitzar una tesi progressista.

La tesi republicanista que sotmeto a anàlisi entén la llibertat com a no dominació.
Plantejat així, Petit tampoc ha llegit a Lakoff ja que presenta el significat de la llibertat des del punt de vista (el marc) lliberal, és a dir, la llibertat negativa o la no existència de coacció que impedeixi actuar a l’individu.

Sota el meu punt de vista, deixant al marge les objeccions que Lakoff en faria per qüestions estratègiques i d’utilització de marcs conceptuals, crec que la socialdemocràcia ha d’incorporar almenys en part, aquesta significació de la llibertat. És la millor manera d’evitar el perill d’atacs per un pretès sovietisme de la llibertat. I per altra banda, hem d’admetre que en alguna ocasió se’n ha fet un abús de les llibertats col·lectives que han anat en perjudici de l’individu.

Seguint amb l’anàlisi de la tesi de Petit sobre la llibertat, el filòsof afirma que aquesta llibertat com a no dominació també s’ha d’aplicar referint-se a l’Estat. És a dir, considerem que l’Estat també pot exercir una dominació sobre l’individu, privant-li aleshores, de la seva llibertat.
Aquí es planteja el problema més greu al meu entendre. Si acceptem que l’Estat pot desenvolupar un paper d’abús sobre l’individu fins al punt de retallar-li la seva llibertat, aleshores ens hem de qüestionar l’Estat en sí. I si ho fem, quina eina ens queda als partidaris de la redistribució de la riquesa i la defensa i garantia dels drets i les llibertats públiques?
Em sembla que Petit ha plantejat aquesta tesi sense considerar prou bé totes les seves implicacions. Perquè ja no es tracta de batallar en camp contrari, dins de marcs que no són els nostres. Sinó de qüestionar segurament el principal instrument que tenim els que creiem en la igualtat de les persones.

Analitzem ara perquè Petit pot plantejar aquesta consideració en relació al paper de l’Estat amb la llibertat de l’individu.
En primer lloc, cal entendre que Philip Petit és irlandès. Prové del món anglosaxó que no comparteix els mateixos esquemes polítics i socials. Dins el món anglosaxó una constitució serveix per marcar els límits del poder de l’Estat. A Europa, les constitucions determinen els drets i deures que tenen les ciutadanes i ciutadans.

En segon lloc, malauradament s’han produït abusos per part de l’Estat en períodes de govern progressista, així que no estem lliures de pecat en aquest sentit. I sovint la ciutadania ha percebut més aquests abusos que no pas els beneficis de l’acció pública, cosa que ens hauria de replantejar els efectes de l’acció.

I és precisament a causa d’aquestes situacions d’abús que, en tercer lloc, s’ha produït un desplaçament cap a la dreta en quan a la concepció de la llibertat individual.
Constantment es repeteix des de l’òrbita conservadora que els espais públics no existeixen. No hi ha res més enllà de la individualitat i tot intent de construcció de quelcom col·lectiu limita la llibertat individual.

Arribats aquest punt, crec que puc afirmar que la concepció de la llibertat tal i com l’entén Philip Petit, ens és poc útil per a la reconstrucció del discurs socialdemòcrata.
Caurem en el parany dels marcs conservadors si acceptem una premissa negativa de la llibertat i no la dotem de contingut positiu que signifiqui capacitat, legitimitat i dret per fer i participar en i de la vida pública.

La socialdemocràcia ha d’aspirar a reconstruir espais comuns. On les capacitats expansives de l’individu no es vegin limitades, però on entengui que els seus desitjos tenen una frontera que no és altra que el bé comú.

I l’Estat en aquesta tasca ha de jugar un paper impulsor. No pot ser vist com un agent agressor, sinó com un element constructor d’espais de llibertat i d’igualtat a més de corrector de les desigualtats existents.

DEBATIM AMB FINA BIRULÉS

.

El proper 15 d'Abril comtarem amb la presència de Fina Birulés per parlar sobre pensament i acció política. Volem analitzar quins mecanismes mouen a la participació i implicació de les persones en la política.

Fina Birulés, qui ha estudiat l'obra de Hanna Arendt, reflexionarà sobre el pluralisme en la societat i l'acció en el marc de la política en la seva conferència que porta per títol:

"La pluralitat, l'acció i l'especificitat d'allò polític"


L'acte tindrà lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi, C/Rambla 74, Pral. 1ª el proper 15 d'Abril a les 19'30h.

SEGONA TROBADA DEL GRUP LICEU

.

La segona sessió ha servit per plantejar d'una forma inicial una primera gran qüestió: els canvis que ha experimentat la societat actual. Creiem que els partits d'esquerres no han estat sensibles a aquestes transformacions i que, sovint quan parlen, no es refereixen a les dinàmiques socials del present.


Per poder tenir un esquema més clar de la diferenciació entre els canvis materials i de mentalitat, assenyalaré els primers en vermell, i els segons en blau. No obstant, alguns d’aquests canvis tenen implicacions tan materials com de mentalitat. Aquests seran assenyalats en taronja.


•Canvis d’ordre material

–capitalisme salvatge
–eliminació de les distàncies amb el desenvolupament de les vies i sistemes de comunicacions

•Canvis de mentalitat

–Presència de la immigració
–Consciència de canvi climàtic
–Ostensibilitat de la violència
–Cultura de la immediatesa
–Relacions en salut laboral
–Cultura de la prevenció de riscos
–Eliminació progressiva del funcionarat
–Motivacions personals
–Partits polítics que han deixat de ser motor de canvi per ser maquinària electoral
–El sistema electoral potencia la mediocritat, el sectarisme i el clientelisme

•Canvis materials i de mentalitat

–Incorporació de la dona al món laboral i la vida política
–Existència d’una classe mitja conscient dels seus drets i possibilitats
–Desaparició de la classe obrera

PRIMERA TROBADA DEL GRUP LICEU

.

A la primera trobada del Grup Liceu vam reflexionar sobre les motivacions que ens han portat a endegar una iniciativa com aquesta. Constatem que l'esquerra ha perdut el seu discurs i que les motivacions per a la participació política han canviat en bona mesura.

Aquestes són les conclusions de la primera sessió de treball:


•La primera reflexió que cal fer quan pensem en el discurs d’esquerres actual és la constatació de que actualment l’esquerra no té discurs

•Les causes d’aquesta constatació es troben en què la societat ha sofert unes profundes transformacions a les quals el discurs d’esquerres no s’hi ha adaptat

•Una primera aproximació ens porta a identificar alguns canvis evidents en la societat:

»Individualisme
»Hegemonia de l’actitud consumista
»Presència de la dona en espais on abans no hi era present
»Aparent triomf del capitalisme

•La qüestió de la participació política és un altre dels aspectes que cal abordar si es vol renovar el discurs d’esquerres

•Un primer examen de les motivacions per fer política ja sigui des d’una perspectiva d’esquerres o de dretes seria el següent:

•D’esquerres

–Desig de canvi
–Defensa dels drets
–Dignitat humana/ciutadana
–Tenir un càrrec
–Pertànyer a un grup

•De dretes

–Fer més diners
–Defensar la reducció de la influència de l’estat
–Defensar la supressió dels impostos
–Defensar un augment de la seguretat
–Reduir la immigració

•Dins de l’anàlisi del que hauria de ser un discurs d’esquerres/socialdemòcrata hem detectat algunes anomalies que no guardarien massa coherència amb un discurs socialdemòcrata

–Situacions en què el sistema públic de Salut està pervertit (Manresa)
–Una distribució no equitativa de la càrrega fiscal
–Excessiva precarietat del món laboral

•No obstant, la dreta, a fi d’obtenir una majoria electoral implementa una sèrie de polítiques que podríem titllar de pseudoprogressistes

–Reduccions fiscals a sectors socialment sensibles (dones)
–Suposada llibertat econòmica en la que tothom podria enriquir-se
–Desregulació del mercat sota el pretext d’una major llibertat

•Tot i això, podem identificar perfectament els eixos ideològics de la dreta que aparentment semblen més definits que en el discurs d’esquerres: Pàtria, Confessionalitat, Llibertat econòmica

EL GRUP LICEU JA ESTÀ EN MARXA

.

El 15 de gener va tenir lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi la primera trobada del Grup Liceu, constituït com un espai per a la reflexió política.

En aquesta primera trobada, animada amb un pica-pica, cadascuna de les persones assistents va poder posar de manifest quines són les motivacions que la porten a l’interès i la participació política.

D’una forma molt distesa però alhora rigorosa, vam reflexionar sobre la desafecció política de la ciutadania i la patent crisi de discurs de la socialdemocràcia, tot buscant les causes d’aquestes dues constatacions.

El procés d’anàlisi encara és molt incipient, entre altres coses perquè esperem que se’ns uneixin moltes persones a aquest projecte, l’essència del qual comparteix la raó de ser del que representa Ciutadans pel Canvi.

No obstant, sí que es van posar sobre la taula alguns elements que caldria ser analitzats per donar resposta als interrogants abans esmentats. El primer d’ells és els canvis que ha patit la societat actual i que cada vegada s’assembla menys a la societat de les tres últimes dècades. Constatem, doncs, que en trenta anys la societat s’ha transformat notablement i que, malauradament, la socialdemocràcia no ha acabat de ser sensible a aquests canvis.

Així doncs, aquesta és la primera tasca que des del Grup Liceu ens hem proposat. Analitzar quins són aquests canvis per poder donar, posteriorment, les respostes adequades a fi que la proposta socialdemòcrata segueixi sent el referent polític contribuint encara més a desenvolupar l’Estat del Benestar i una societat civil sòlida, cohesionada i participativa.

L’objectiu és ambiciós però no per això impossible. És més, és necessari dur-lo a terme. Totes les persones, homes i dones, que creiem en la veritable llibertat i igualtat hem de contribuir a la pervivència d’aquestes idees.

El Grup Liceu ja camina però necessita de molta gent per compartir aquest llarg i apassionant viatge. Un viatge al qual et convidem.