ENTRE LA LLUM I LA FOSCOR

El debat que ha aflorat en el sí del Partit Popular passades les eleccions generals, ha posat de manifest el què ens jugàvem en aquesta contesa electoral.

Portem dues legislatures que les eleccions generals són un moment crucial pel futur de Catalunya i de la resta d’Espanya.
En aquestes eleccions, com a les anteriors, l’ombra de l’abstenció amenaçava, aspectant, una jornada electoral amb uns resultats de participació preocupantment baixos.

El principal argument per sustentar aquest temor és la idea, aparentment cada vegada més estesa, que tots els partits són iguals.
No obstant, i afortunadament, els resultats de participació de la jornada del 9 de Març no corroboren aquesta suposició.

L’electorat ha detectat perfectament que no era el mateix recolzar la candidatura socialista que la candidatura conservadora.
Però no només les dades de participació en la jornada electoral desmenteixen la idea de percebre els dos grans partits espanyols de la mateixa forma.

La derrota del Partit Popular ha estat crucial per visibilitzar l’espectre cromàtic ideològic del partit conservador d’Espanya.
Si per alguna cosa s’havia caracteritzat el Partit Popular fins al moment, era per mantenir una cohesió i hegemonia ideològica sense comparació possible en tot l’espectre electoral espanyol.
Amb això no volem afirmar que aquest monolitisme de pensament sigui positiu, ni molt menys desitjable. Tan sols constatem una realitat.
Un monolitisme dominat fins el moment per una corrent de pensament que té poques correspondències i menys precedents a Europa.

M’estic referint al pensament neoconservador, ànima dominant dins el Partit Popular.
La visibilització d’aquesta ànima política ens permet entendre fins a quin punt han estat crucials les darreres eleccions.

Una victòria popular en aquesta cita electoral hauria comportat la discussió de conceptes i valors que a la resta d’Europa es donen per acceptats en el sí de la societat europea.

Estat del benestar , espai públic i drets socials són l’objecte de les crítiques neoconservadores.
El pensament neoconservador és la drecera per la qual la dreta espanyola vol esquivar l’herència franquista. Conscient de que difícilment tindrà una oportunitat per retornar al govern si no és capaç de projectar una imatge renovada a l’electorat, ha trobat en el pensament neoconservador d’arrel republicana nordamericana, la base ideològica per articular un nou discurs amb el qual presentar-se a la societat.

No obstant, lluny de tranquil·litzar-nos, ens ha de preocupar molt que el pensament neoconservador penetri a Espanya.
Com afirma més amunt, el pensament neoconservador discuteix els fonaments sobre els quals s’ha edificat la societat europea i que li ha permès obtenir uns extraordinaris nivells de benestar.
En síntesi, el neoconservadurisme representa una regressió temporal, social i política.
Temporal perquè els neoconservadors són els hereus directes dels amants d’una societat consubstancialment desigual. Creuen en la desigualtat intrínseca de les persones, i afirmen que l’ésser humà no té dret a intervenir en pro d’una modificació d’aquest ordre social.
Que en aquest moviment polític hi hagi ex-trotskistes no ens ha de confondre. És més, no hi ha cap incoherència.

Darrera el trotskisme i la seva revolució permanent, hi ha un irrefrenable anhel de ser protagonistes d’una involució.
Fracassat el comunisme, i essent insuficient la socialdemocràcia, els neoconservadors creuen en la necessitat d’una nova revolució social però en sentit invers. Una involució que transformi la societat en un sentit regressiu, doncs la direcció progressista de la societat és patrimoni de la socialdemocràcia i en menor mesura del socialcristianisme.

Regressió social perquè els neoconservadors comparteixen amb el conservadurisme més ortodox, la necessitat de frenar el dinamisme de la societat. És necessària per tant, una última revolució per aturar després una societat en constant canvi.
En aquest sentit, es produiria també un procés de deconstrucció de tots els avenços socials. El major paradigma dels quals és l’estat del benestar.

Per fer-ho el neoconservadurisme ha traslladat el debat polític de l’esfera racional a la moral. Els neoconservadors cada vegada més, ja no debaten sobre política, sinó sobre moral. La seva regressió política.
Defensar segons quines posicions no és sustentar una opinió pròpia sinó fer el mal. I al mal se’l suprimeix no només se’l derrota.
La bel·ligerància política s’explica en termes d’enemic i no només d’adversari.

Però on més insisteix el neoconservadurisme en discutir moralment la política és en el terreny dels drets socials.
Segons les seves premisses, les persones no mereixen rebre allò que no s’han guanyat. I és evident que els drets socials neixen d’un sentiment de solidaritat i d’estendre els fruits del treball propi a la resta.

Així, l’ànima hegemònica de la dreta espanyola (almenys fins al moment) està contaminada per l’herència regressiva d’un pensament que pretén ser protagonista per última vegada, tancant la porta de l’habitació del final de la història.
Molts neoconservadors no ho van poder ser en el moment que els grans avenços de la societat contemporània estaven bastits per les idees socialdemòcrates.
Ara reclamen el seu protagonisme, volent desmuntar l’edifici il·lustrat que significà els fonaments del progrés social posterior.
Resta només concloure que en aquestes eleccions triàvem entre la llum o la foscor. Entre mantenir encès el fanal del progrés social o la foscor que ens atura i ens fa enrere.