.
Certament es evident que política i economia tenen una alta interrelació, de manera que canvis polítics comporten transformacions importants en les relacions econòmiques i socials, i al contrari, les transformacions econòmiques tenen com conseqüència importants canvis polítics.
Un exemple d’això últim ho hem viscut de molt a prop i es la lenta marxa d’Espanya des de la superació del model econòmic autàrquic fins a l’economia de mercat, el que va comportar la impossibilitat del règim franquista de perllongar-se més enllà de la vida del dictador, quan els agents socials més avançats, estaven demanant obrir el pas a la democràcia, i fins i tot els llavors mandataris –majoritàriament – van intuir que aquell sistema ja no podia seguir endavant. Els anys que van del 1965 al 1975, son determinants pel desenvolupament econòmic d’Espanya i per la seva posterior transformació política.
Tenim un altre exemple, en com va ser impossible mantenir el sistema d’economia planificada mentre el sistema polític soviètic era en plena evolució. El mateix procés polític va fer saltar totes les amarres i a més d’accelerar-se, va capgirar el sistema econòmic que imperava a l’antiga URSS, que ja s’estava desmembrant. I el cas xinès, es un llarg experiment de cohabitació entre distintes velocitats, i sistemes econòmics, que es mantenen subjectes al mateix poder polític, que finalment ha adreçat la seva política econòmica i el seu sistema productiu en un sentit que recorda altament la NEP de Lenin, en els primers quinquennis de l’URSS, amb l’aplicació de la teoria taylorista, a grans mercats desproveïts de tot bé de consum, mitjançant produccions massives, planificades en períodes pautats i amb les decisions centralitzades. Resta per veure si la nova política econòmica dels dirigents xinesos qualla amb un sistema estable sense incidir en el sistema polític. Cal recordar l’intent dels estudiants de Tiananmen el 1989, quan tot el procés albirava, i que malgrat el seu expansionisme territorial com resta palès en les actituds davant dels casos de Taiwan i de Tibet, els dirigents xinesos estan incloent promeses de trets democratitzadors en la vida política del gegant asiàtic.
Un model polític, que com el socialdemòcrata vol reformar de manera suau i continuada les relacions de poder i riquesa en el si de la societat, basant-se en el retorn de sobirania a la població, i en la redistribució de la riquesa per tal d’assolir societats equilibrades econòmicament, parteix d’un model econòmic que li es propi: el de Keyness, tant allunyat del estatisme soviètic, com liberalisme econòmic.
Aquest model que estableix un sistema permeable entre el sectors públic i privat, es el principal responsable de la prosperitat d’Occident, la coexistència de l’Estat i de sectors privats fortament organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i mitjans.
Som en la creació de l’Estat del Benestar, un procés que amb el model aportat per Keyness des de l’any 1945 condueix l’economia occidental europea i nord-americana, de la situació de postguerra fins un cert esplendor socioeconòmic l’any 1972. Tot un cicle positiu, tant en lo econòmic, com en lo social, en lo científic i en lo cultural.
Les institucions internacionals avancen i guanyen influència i coordinació , tant les d’origen estatal, de caràcter polític, econòmic i jurídic, com les corporatives, o les de iniciativa privada, les companyies transnacionals.
Des de 1967, després de la guerra dels Sis Dies, s’esdevenen un seguit d’aconteixements tant en el terreny polític com en el econòmic que fa trontollar les estructures sobre les que s’estava construint un projecte de prosperitat a l’Occident, i que desenvoquen en la guerra del Yom Kippur de 1973, i el cop d’Estat a Xile per derrocar a Salvador Allende. Tot plegat la lluita per les primeres matèries s’instal·lava amb força a l’agenda política internacional, intensificant l’enfrontament dels dos blocs antagònics.
Aprofitant aquests successos, l’escola neoliberal de Milton Fridman comença a posar en discussió els pilars del sistema econòmic amb el que a un costat i l’altre de l’Atlàntic, demòcrates nord-americans, republicans, socialdemòcrates i democristians havien assolit un sistema democràtic prou fort en amples zones del planeta, que entre altres característiques, disposava de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l’ensenyament, la sanitat, i els serveis públics, aquests darrers especialment marcats a Europa.
Un tercer succés de caire militar fa girar per complert la òptica del gegant nord-americà: La derrota i retirada de Vietnam, una guerra sostinguda durant deu anys i en la que finalment els Estats Units van retrobar una solitud que semblava, que des de 1945 no tornaria a afectar mai més als governs de Washington.
Pas a pas, la lectura anglosaxona del neo i ultra liberalisme econòmic ha generat una superestructura de poder i relacions econòmiques que supera amb escreix els àmbits polítics, tant si son Estats o associacions dels mateixos com la Unió Europea. Aquest procés ha desembocat en el que anomenem globalització econòmica i que representa ni més ni menys, la impossibilitat cada vegada més palesa de que els estats tant en quan ens polítics i jurídics, condicionin comportaments econòmics de les estructures econòmiques mundials. En definitiva representa la política al servei de l’economia, una de les constants d’una ideologia que actualment es presenta amb l’etiqueta de neoconservadora.
Progressivament des de 1973, davant la passivitat del pensament d’esquerra, van imposant el seu model econòmic a nivell planetari i qualificant-lo com l’únic possible, acusant al model Keyness, d’obsolet i sense utilitat per les actuals possibilitats del mercat. Es així com progressivament els moviments socialistes i social- demòcrates es veuen abocats quan obtenen victòries electorals o responsabilitats de govern a realitzar la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisió, econòmiques.
Molt marcadament des de la caiguda del mur de Berlín, i l’enrunament del sistema soviètic, els neoliberals econòmics, han guanyat quasi totes les posicions sobre les que dissenyar el sistema econòmic mundial.
Al contrari del que podia esperar-se, la fi de la carrera d’armaments no s’ha produït, no avancem prou en socialització de la sanitat, especialment enfront de pandèmies, no hem millorat els resultats de l’agricultura a escala mundial, els recursos es concentren en poques mans i l’àmbit de l’anomenat tercer mon es més ampli. De fet comença a treure el nas un quart mon... Aquells del primer que resten despenjats del sistema.
La situació dels moviments d’esquerra, de signe social progressista, es la d’aquell equip que permanentment ha de jugar en camp contrari. Es per tant important tornar sobre el sistema que ens es propi, redescobrir-lo, posar-lo al dia, retrobar-li la utilitat i adaptar-lo a les possibilitats tècniques i econòmiques actuals i del futur.
Seria terrible que aquest monstre fred de l’economia per l’economia es desboqués sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en un codi mercantil.
Josep Llacuna
dissabte, 29 de març del 2008
dimarts, 18 de març del 2008
ELS LÍMITS DEL REPUBLICANISME
.
.
L’obra de Philip Petit, Republicanismo, ha obert unes grans expectatives dins l’espai polític progressista.
Certament, la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica han deixat orfes d’ideologia l’esquerra política europea. És per això que les tesis de Petit han representat una onada d’aire fresc i de certa renovació.
En tot cas, sense entrar a valorar encara les virtuts i defectes de les tesis republicanistes veritablement aquestes estan donant una nova matriu ideològica per la qual circular i reprendre el treball de construcció de discurs ideològic.
Sobta, no obstant, que els fets abans esmentats –la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica- hagin deixat tan desarmat al socialisme democràtic. En principi no hi hauria d’haver una identificació entre els règims soviètics i de l’alemanya de l’est amb els postulats del socialisme democràtic. Només apuntar que en aquests dos països els dèficits democràtics eren notables i que, per tant, poc tenien a veure amb la feina que estaven desenvolupant els partits socialdemòcrates a la resta d’Europa.
En tot cas, aquesta confusió es va produir i les conseqüències són la falta de resposta ideològica a les envestides de la dreta que sembla estar guanyant aquesta batalla. En propers articles exposaré les meves tesis del per què es va produir aquesta assimilació entre comunisme i socialdemocràcia.
Retornant a la qüestió principal, l’obra de Philip Petit representa l’obtenció de nous recursos conceptuals per discutir l’ofensiva conservadora. Una ofensiva que prové dels Estats Units i que busca laminar els fonaments del nostre sistema polític i social. Econòmicament compartim model, però als neoconservadors els molesta molt les correccions en forma de serveis públics que discuteixen, per la via dels fets, el model conservador. A l’entrar aquests en el terreny de la justificació moral del programa conservador i el desprestigi de les propostes progressistes han traslladat el debat polític a les mateixes arrels de la convivència entre persones. Deixo també aquesta discussió per a futurs articles.
El que vull analitzar en el present escrit són els límits teòrics i fins i tots morals de la proposta republicanista. Sóc conscient que no estic fent cas a George Lakoff quan afirma que el que cal fer es construir nous marcs i no entrar en discussió dins els marcs construïts per la dreta, ja que sempre tindrà avantatge.
Però en aquest cas crec que em serà útil utilitzar un marc conservador per analitzar una tesi progressista.
La tesi republicanista que sotmeto a anàlisi entén la llibertat com a no dominació.
Plantejat així, Petit tampoc ha llegit a Lakoff ja que presenta el significat de la llibertat des del punt de vista (el marc) lliberal, és a dir, la llibertat negativa o la no existència de coacció que impedeixi actuar a l’individu.
Sota el meu punt de vista, deixant al marge les objeccions que Lakoff en faria per qüestions estratègiques i d’utilització de marcs conceptuals, crec que la socialdemocràcia ha d’incorporar almenys en part, aquesta significació de la llibertat. És la millor manera d’evitar el perill d’atacs per un pretès sovietisme de la llibertat. I per altra banda, hem d’admetre que en alguna ocasió se’n ha fet un abús de les llibertats col·lectives que han anat en perjudici de l’individu.
Seguint amb l’anàlisi de la tesi de Petit sobre la llibertat, el filòsof afirma que aquesta llibertat com a no dominació també s’ha d’aplicar referint-se a l’Estat. És a dir, considerem que l’Estat també pot exercir una dominació sobre l’individu, privant-li aleshores, de la seva llibertat.
Aquí es planteja el problema més greu al meu entendre. Si acceptem que l’Estat pot desenvolupar un paper d’abús sobre l’individu fins al punt de retallar-li la seva llibertat, aleshores ens hem de qüestionar l’Estat en sí. I si ho fem, quina eina ens queda als partidaris de la redistribució de la riquesa i la defensa i garantia dels drets i les llibertats públiques?
Em sembla que Petit ha plantejat aquesta tesi sense considerar prou bé totes les seves implicacions. Perquè ja no es tracta de batallar en camp contrari, dins de marcs que no són els nostres. Sinó de qüestionar segurament el principal instrument que tenim els que creiem en la igualtat de les persones.
Analitzem ara perquè Petit pot plantejar aquesta consideració en relació al paper de l’Estat amb la llibertat de l’individu.
En primer lloc, cal entendre que Philip Petit és irlandès. Prové del món anglosaxó que no comparteix els mateixos esquemes polítics i socials. Dins el món anglosaxó una constitució serveix per marcar els límits del poder de l’Estat. A Europa, les constitucions determinen els drets i deures que tenen les ciutadanes i ciutadans.
En segon lloc, malauradament s’han produït abusos per part de l’Estat en períodes de govern progressista, així que no estem lliures de pecat en aquest sentit. I sovint la ciutadania ha percebut més aquests abusos que no pas els beneficis de l’acció pública, cosa que ens hauria de replantejar els efectes de l’acció.
I és precisament a causa d’aquestes situacions d’abús que, en tercer lloc, s’ha produït un desplaçament cap a la dreta en quan a la concepció de la llibertat individual.
Constantment es repeteix des de l’òrbita conservadora que els espais públics no existeixen. No hi ha res més enllà de la individualitat i tot intent de construcció de quelcom col·lectiu limita la llibertat individual.
Arribats aquest punt, crec que puc afirmar que la concepció de la llibertat tal i com l’entén Philip Petit, ens és poc útil per a la reconstrucció del discurs socialdemòcrata.
Caurem en el parany dels marcs conservadors si acceptem una premissa negativa de la llibertat i no la dotem de contingut positiu que signifiqui capacitat, legitimitat i dret per fer i participar en i de la vida pública.
La socialdemocràcia ha d’aspirar a reconstruir espais comuns. On les capacitats expansives de l’individu no es vegin limitades, però on entengui que els seus desitjos tenen una frontera que no és altra que el bé comú.
I l’Estat en aquesta tasca ha de jugar un paper impulsor. No pot ser vist com un agent agressor, sinó com un element constructor d’espais de llibertat i d’igualtat a més de corrector de les desigualtats existents.
Certament, la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica han deixat orfes d’ideologia l’esquerra política europea. És per això que les tesis de Petit han representat una onada d’aire fresc i de certa renovació.
En tot cas, sense entrar a valorar encara les virtuts i defectes de les tesis republicanistes veritablement aquestes estan donant una nova matriu ideològica per la qual circular i reprendre el treball de construcció de discurs ideològic.
Sobta, no obstant, que els fets abans esmentats –la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica- hagin deixat tan desarmat al socialisme democràtic. En principi no hi hauria d’haver una identificació entre els règims soviètics i de l’alemanya de l’est amb els postulats del socialisme democràtic. Només apuntar que en aquests dos països els dèficits democràtics eren notables i que, per tant, poc tenien a veure amb la feina que estaven desenvolupant els partits socialdemòcrates a la resta d’Europa.
En tot cas, aquesta confusió es va produir i les conseqüències són la falta de resposta ideològica a les envestides de la dreta que sembla estar guanyant aquesta batalla. En propers articles exposaré les meves tesis del per què es va produir aquesta assimilació entre comunisme i socialdemocràcia.
Retornant a la qüestió principal, l’obra de Philip Petit representa l’obtenció de nous recursos conceptuals per discutir l’ofensiva conservadora. Una ofensiva que prové dels Estats Units i que busca laminar els fonaments del nostre sistema polític i social. Econòmicament compartim model, però als neoconservadors els molesta molt les correccions en forma de serveis públics que discuteixen, per la via dels fets, el model conservador. A l’entrar aquests en el terreny de la justificació moral del programa conservador i el desprestigi de les propostes progressistes han traslladat el debat polític a les mateixes arrels de la convivència entre persones. Deixo també aquesta discussió per a futurs articles.
El que vull analitzar en el present escrit són els límits teòrics i fins i tots morals de la proposta republicanista. Sóc conscient que no estic fent cas a George Lakoff quan afirma que el que cal fer es construir nous marcs i no entrar en discussió dins els marcs construïts per la dreta, ja que sempre tindrà avantatge.
Però en aquest cas crec que em serà útil utilitzar un marc conservador per analitzar una tesi progressista.
La tesi republicanista que sotmeto a anàlisi entén la llibertat com a no dominació.
Plantejat així, Petit tampoc ha llegit a Lakoff ja que presenta el significat de la llibertat des del punt de vista (el marc) lliberal, és a dir, la llibertat negativa o la no existència de coacció que impedeixi actuar a l’individu.
Sota el meu punt de vista, deixant al marge les objeccions que Lakoff en faria per qüestions estratègiques i d’utilització de marcs conceptuals, crec que la socialdemocràcia ha d’incorporar almenys en part, aquesta significació de la llibertat. És la millor manera d’evitar el perill d’atacs per un pretès sovietisme de la llibertat. I per altra banda, hem d’admetre que en alguna ocasió se’n ha fet un abús de les llibertats col·lectives que han anat en perjudici de l’individu.
Seguint amb l’anàlisi de la tesi de Petit sobre la llibertat, el filòsof afirma que aquesta llibertat com a no dominació també s’ha d’aplicar referint-se a l’Estat. És a dir, considerem que l’Estat també pot exercir una dominació sobre l’individu, privant-li aleshores, de la seva llibertat.
Aquí es planteja el problema més greu al meu entendre. Si acceptem que l’Estat pot desenvolupar un paper d’abús sobre l’individu fins al punt de retallar-li la seva llibertat, aleshores ens hem de qüestionar l’Estat en sí. I si ho fem, quina eina ens queda als partidaris de la redistribució de la riquesa i la defensa i garantia dels drets i les llibertats públiques?
Em sembla que Petit ha plantejat aquesta tesi sense considerar prou bé totes les seves implicacions. Perquè ja no es tracta de batallar en camp contrari, dins de marcs que no són els nostres. Sinó de qüestionar segurament el principal instrument que tenim els que creiem en la igualtat de les persones.
Analitzem ara perquè Petit pot plantejar aquesta consideració en relació al paper de l’Estat amb la llibertat de l’individu.
En primer lloc, cal entendre que Philip Petit és irlandès. Prové del món anglosaxó que no comparteix els mateixos esquemes polítics i socials. Dins el món anglosaxó una constitució serveix per marcar els límits del poder de l’Estat. A Europa, les constitucions determinen els drets i deures que tenen les ciutadanes i ciutadans.
En segon lloc, malauradament s’han produït abusos per part de l’Estat en períodes de govern progressista, així que no estem lliures de pecat en aquest sentit. I sovint la ciutadania ha percebut més aquests abusos que no pas els beneficis de l’acció pública, cosa que ens hauria de replantejar els efectes de l’acció.
I és precisament a causa d’aquestes situacions d’abús que, en tercer lloc, s’ha produït un desplaçament cap a la dreta en quan a la concepció de la llibertat individual.
Constantment es repeteix des de l’òrbita conservadora que els espais públics no existeixen. No hi ha res més enllà de la individualitat i tot intent de construcció de quelcom col·lectiu limita la llibertat individual.
Arribats aquest punt, crec que puc afirmar que la concepció de la llibertat tal i com l’entén Philip Petit, ens és poc útil per a la reconstrucció del discurs socialdemòcrata.
Caurem en el parany dels marcs conservadors si acceptem una premissa negativa de la llibertat i no la dotem de contingut positiu que signifiqui capacitat, legitimitat i dret per fer i participar en i de la vida pública.
La socialdemocràcia ha d’aspirar a reconstruir espais comuns. On les capacitats expansives de l’individu no es vegin limitades, però on entengui que els seus desitjos tenen una frontera que no és altra que el bé comú.
I l’Estat en aquesta tasca ha de jugar un paper impulsor. No pot ser vist com un agent agressor, sinó com un element constructor d’espais de llibertat i d’igualtat a més de corrector de les desigualtats existents.
divendres, 7 de març del 2008
DEBATIM AMB FINA BIRULÉS
.
El proper 15 d'Abril comtarem amb la presència de Fina Birulés per parlar sobre pensament i acció política. Volem analitzar quins mecanismes mouen a la participació i implicació de les persones en la política.
Fina Birulés, qui ha estudiat l'obra de Hanna Arendt, reflexionarà sobre el pluralisme en la societat i l'acció en el marc de la política en la seva conferència que porta per títol:
"La pluralitat, l'acció i l'especificitat d'allò polític"
L'acte tindrà lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi, C/Rambla 74, Pral. 1ª el proper 15 d'Abril a les 19'30h.
El proper 15 d'Abril comtarem amb la presència de Fina Birulés per parlar sobre pensament i acció política. Volem analitzar quins mecanismes mouen a la participació i implicació de les persones en la política.
Fina Birulés, qui ha estudiat l'obra de Hanna Arendt, reflexionarà sobre el pluralisme en la societat i l'acció en el marc de la política en la seva conferència que porta per títol:
"La pluralitat, l'acció i l'especificitat d'allò polític"
L'acte tindrà lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi, C/Rambla 74, Pral. 1ª el proper 15 d'Abril a les 19'30h.
SEGONA TROBADA DEL GRUP LICEU
.
La segona sessió ha servit per plantejar d'una forma inicial una primera gran qüestió: els canvis que ha experimentat la societat actual. Creiem que els partits d'esquerres no han estat sensibles a aquestes transformacions i que, sovint quan parlen, no es refereixen a les dinàmiques socials del present.
Per poder tenir un esquema més clar de la diferenciació entre els canvis materials i de mentalitat, assenyalaré els primers en vermell, i els segons en blau. No obstant, alguns d’aquests canvis tenen implicacions tan materials com de mentalitat. Aquests seran assenyalats en taronja.
•Canvis d’ordre material
–capitalisme salvatge
–eliminació de les distàncies amb el desenvolupament de les vies i sistemes de comunicacions
La segona sessió ha servit per plantejar d'una forma inicial una primera gran qüestió: els canvis que ha experimentat la societat actual. Creiem que els partits d'esquerres no han estat sensibles a aquestes transformacions i que, sovint quan parlen, no es refereixen a les dinàmiques socials del present.
Per poder tenir un esquema més clar de la diferenciació entre els canvis materials i de mentalitat, assenyalaré els primers en vermell, i els segons en blau. No obstant, alguns d’aquests canvis tenen implicacions tan materials com de mentalitat. Aquests seran assenyalats en taronja.
•Canvis d’ordre material
–capitalisme salvatge
–eliminació de les distàncies amb el desenvolupament de les vies i sistemes de comunicacions
•Canvis de mentalitat
–Presència de la immigració
–Consciència de canvi climàtic
–Ostensibilitat de la violència
–Cultura de la immediatesa
–Relacions en salut laboral
–Cultura de la prevenció de riscos
–Eliminació progressiva del funcionarat
–Motivacions personals
–Partits polítics que han deixat de ser motor de canvi per ser maquinària electoral
–El sistema electoral potencia la mediocritat, el sectarisme i el clientelisme
•Canvis materials i de mentalitat
–Incorporació de la dona al món laboral i la vida política
–Existència d’una classe mitja conscient dels seus drets i possibilitats
–Desaparició de la classe obrera
PRIMERA TROBADA DEL GRUP LICEU
.
A la primera trobada del Grup Liceu vam reflexionar sobre les motivacions que ens han portat a endegar una iniciativa com aquesta. Constatem que l'esquerra ha perdut el seu discurs i que les motivacions per a la participació política han canviat en bona mesura.
Aquestes són les conclusions de la primera sessió de treball:
•La primera reflexió que cal fer quan pensem en el discurs d’esquerres actual és la constatació de que actualment l’esquerra no té discurs
•Les causes d’aquesta constatació es troben en què la societat ha sofert unes profundes transformacions a les quals el discurs d’esquerres no s’hi ha adaptat
•Una primera aproximació ens porta a identificar alguns canvis evidents en la societat:
»Individualisme
»Hegemonia de l’actitud consumista
»Presència de la dona en espais on abans no hi era present
»Aparent triomf del capitalisme
A la primera trobada del Grup Liceu vam reflexionar sobre les motivacions que ens han portat a endegar una iniciativa com aquesta. Constatem que l'esquerra ha perdut el seu discurs i que les motivacions per a la participació política han canviat en bona mesura.
Aquestes són les conclusions de la primera sessió de treball:
•La primera reflexió que cal fer quan pensem en el discurs d’esquerres actual és la constatació de que actualment l’esquerra no té discurs
•Les causes d’aquesta constatació es troben en què la societat ha sofert unes profundes transformacions a les quals el discurs d’esquerres no s’hi ha adaptat
•Una primera aproximació ens porta a identificar alguns canvis evidents en la societat:
»Individualisme
»Hegemonia de l’actitud consumista
»Presència de la dona en espais on abans no hi era present
»Aparent triomf del capitalisme
•La qüestió de la participació política és un altre dels aspectes que cal abordar si es vol renovar el discurs d’esquerres
•Un primer examen de les motivacions per fer política ja sigui des d’una perspectiva d’esquerres o de dretes seria el següent:
•D’esquerres
–Desig de canvi
–Defensa dels drets
–Dignitat humana/ciutadana
–Tenir un càrrec
–Pertànyer a un grup
•De dretes
–Fer més diners
–Defensar la reducció de la influència de l’estat
–Defensar la supressió dels impostos
–Defensar un augment de la seguretat
–Reduir la immigració
•Dins de l’anàlisi del que hauria de ser un discurs d’esquerres/socialdemòcrata hem detectat algunes anomalies que no guardarien massa coherència amb un discurs socialdemòcrata
–Situacions en què el sistema públic de Salut està pervertit (Manresa)
–Una distribució no equitativa de la càrrega fiscal
–Excessiva precarietat del món laboral
•No obstant, la dreta, a fi d’obtenir una majoria electoral implementa una sèrie de polítiques que podríem titllar de pseudoprogressistes
–Reduccions fiscals a sectors socialment sensibles (dones)
–Suposada llibertat econòmica en la que tothom podria enriquir-se
–Desregulació del mercat sota el pretext d’una major llibertat
•Tot i això, podem identificar perfectament els eixos ideològics de la dreta que aparentment semblen més definits que en el discurs d’esquerres: Pàtria, Confessionalitat, Llibertat econòmica
EL GRUP LICEU JA ESTÀ EN MARXA
.
El 15 de gener va tenir lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi la primera trobada del Grup Liceu, constituït com un espai per a la reflexió política.
En aquesta primera trobada, animada amb un pica-pica, cadascuna de les persones assistents va poder posar de manifest quines són les motivacions que la porten a l’interès i la participació política.
D’una forma molt distesa però alhora rigorosa, vam reflexionar sobre la desafecció política de la ciutadania i la patent crisi de discurs de la socialdemocràcia, tot buscant les causes d’aquestes dues constatacions.
El procés d’anàlisi encara és molt incipient, entre altres coses perquè esperem que se’ns uneixin moltes persones a aquest projecte, l’essència del qual comparteix la raó de ser del que representa Ciutadans pel Canvi.
No obstant, sí que es van posar sobre la taula alguns elements que caldria ser analitzats per donar resposta als interrogants abans esmentats. El primer d’ells és els canvis que ha patit la societat actual i que cada vegada s’assembla menys a la societat de les tres últimes dècades. Constatem, doncs, que en trenta anys la societat s’ha transformat notablement i que, malauradament, la socialdemocràcia no ha acabat de ser sensible a aquests canvis.
Així doncs, aquesta és la primera tasca que des del Grup Liceu ens hem proposat. Analitzar quins són aquests canvis per poder donar, posteriorment, les respostes adequades a fi que la proposta socialdemòcrata segueixi sent el referent polític contribuint encara més a desenvolupar l’Estat del Benestar i una societat civil sòlida, cohesionada i participativa.
L’objectiu és ambiciós però no per això impossible. És més, és necessari dur-lo a terme. Totes les persones, homes i dones, que creiem en la veritable llibertat i igualtat hem de contribuir a la pervivència d’aquestes idees.
El Grup Liceu ja camina però necessita de molta gent per compartir aquest llarg i apassionant viatge. Un viatge al qual et convidem.
El 15 de gener va tenir lloc a la seu de Ciutadans pel Canvi la primera trobada del Grup Liceu, constituït com un espai per a la reflexió política.
En aquesta primera trobada, animada amb un pica-pica, cadascuna de les persones assistents va poder posar de manifest quines són les motivacions que la porten a l’interès i la participació política.
D’una forma molt distesa però alhora rigorosa, vam reflexionar sobre la desafecció política de la ciutadania i la patent crisi de discurs de la socialdemocràcia, tot buscant les causes d’aquestes dues constatacions.
El procés d’anàlisi encara és molt incipient, entre altres coses perquè esperem que se’ns uneixin moltes persones a aquest projecte, l’essència del qual comparteix la raó de ser del que representa Ciutadans pel Canvi.
No obstant, sí que es van posar sobre la taula alguns elements que caldria ser analitzats per donar resposta als interrogants abans esmentats. El primer d’ells és els canvis que ha patit la societat actual i que cada vegada s’assembla menys a la societat de les tres últimes dècades. Constatem, doncs, que en trenta anys la societat s’ha transformat notablement i que, malauradament, la socialdemocràcia no ha acabat de ser sensible a aquests canvis.
Així doncs, aquesta és la primera tasca que des del Grup Liceu ens hem proposat. Analitzar quins són aquests canvis per poder donar, posteriorment, les respostes adequades a fi que la proposta socialdemòcrata segueixi sent el referent polític contribuint encara més a desenvolupar l’Estat del Benestar i una societat civil sòlida, cohesionada i participativa.
L’objectiu és ambiciós però no per això impossible. És més, és necessari dur-lo a terme. Totes les persones, homes i dones, que creiem en la veritable llibertat i igualtat hem de contribuir a la pervivència d’aquestes idees.
El Grup Liceu ja camina però necessita de molta gent per compartir aquest llarg i apassionant viatge. Un viatge al qual et convidem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)