Recuperar Keynes

.

Certament es evident que política i economia tenen una alta interrelació, de manera que canvis polítics comporten transformacions importants en les relacions econòmiques i socials, i al contrari, les transformacions econòmiques tenen com conseqüència importants canvis polítics.

Un exemple d’això últim ho hem viscut de molt a prop i es la lenta marxa d’Espanya des de la superació del model econòmic autàrquic fins a l’economia de mercat, el que va comportar la impossibilitat del règim franquista de perllongar-se més enllà de la vida del dictador, quan els agents socials més avançats, estaven demanant obrir el pas a la democràcia, i fins i tot els llavors mandataris –majoritàriament – van intuir que aquell sistema ja no podia seguir endavant. Els anys que van del 1965 al 1975, son determinants pel desenvolupament econòmic d’Espanya i per la seva posterior transformació política.

Tenim un altre exemple, en com va ser impossible mantenir el sistema d’economia planificada mentre el sistema polític soviètic era en plena evolució. El mateix procés polític va fer saltar totes les amarres i a més d’accelerar-se, va capgirar el sistema econòmic que imperava a l’antiga URSS, que ja s’estava desmembrant. I el cas xinès, es un llarg experiment de cohabitació entre distintes velocitats, i sistemes econòmics, que es mantenen subjectes al mateix poder polític, que finalment ha adreçat la seva política econòmica i el seu sistema productiu en un sentit que recorda altament la NEP de Lenin, en els primers quinquennis de l’URSS, amb l’aplicació de la teoria taylorista, a grans mercats desproveïts de tot bé de consum, mitjançant produccions massives, planificades en períodes pautats i amb les decisions centralitzades. Resta per veure si la nova política econòmica dels dirigents xinesos qualla amb un sistema estable sense incidir en el sistema polític. Cal recordar l’intent dels estudiants de Tiananmen el 1989, quan tot el procés albirava, i que malgrat el seu expansionisme territorial com resta palès en les actituds davant dels casos de Taiwan i de Tibet, els dirigents xinesos estan incloent promeses de trets democratitzadors en la vida política del gegant asiàtic.


Un model polític, que com el socialdemòcrata vol reformar de manera suau i continuada les relacions de poder i riquesa en el si de la societat, basant-se en el retorn de sobirania a la població, i en la redistribució de la riquesa per tal d’assolir societats equilibrades econòmicament, parteix d’un model econòmic que li es propi: el de Keyness, tant allunyat del estatisme soviètic, com liberalisme econòmic.

Aquest model que estableix un sistema permeable entre el sectors públic i privat, es el principal responsable de la prosperitat d’Occident, la coexistència de l’Estat i de sectors privats fortament organitzats garanteixen el creixement econòmic, però alhora una utilització equilibrada dels recursos i mitjans.

Som en la creació de l’Estat del Benestar, un procés que amb el model aportat per Keyness des de l’any 1945 condueix l’economia occidental europea i nord-americana, de la situació de postguerra fins un cert esplendor socioeconòmic l’any 1972. Tot un cicle positiu, tant en lo econòmic, com en lo social, en lo científic i en lo cultural.
Les institucions internacionals avancen i guanyen influència i coordinació , tant les d’origen estatal, de caràcter polític, econòmic i jurídic, com les corporatives, o les de iniciativa privada, les companyies transnacionals.

Des de 1967, després de la guerra dels Sis Dies, s’esdevenen un seguit d’aconteixements tant en el terreny polític com en el econòmic que fa trontollar les estructures sobre les que s’estava construint un projecte de prosperitat a l’Occident, i que desenvoquen en la guerra del Yom Kippur de 1973, i el cop d’Estat a Xile per derrocar a Salvador Allende. Tot plegat la lluita per les primeres matèries s’instal·lava amb força a l’agenda política internacional, intensificant l’enfrontament dels dos blocs antagònics.

Aprofitant aquests successos, l’escola neoliberal de Milton Fridman comença a posar en discussió els pilars del sistema econòmic amb el que a un costat i l’altre de l’Atlàntic, demòcrates nord-americans, republicans, socialdemòcrates i democristians havien assolit un sistema democràtic prou fort en amples zones del planeta, que entre altres característiques, disposava de grans classes mitjanes, estabilitat social, progrés industrial i tècnic, i un sistema de benestar centrat en l’ensenyament, la sanitat, i els serveis públics, aquests darrers especialment marcats a Europa.

Un tercer succés de caire militar fa girar per complert la òptica del gegant nord-americà: La derrota i retirada de Vietnam, una guerra sostinguda durant deu anys i en la que finalment els Estats Units van retrobar una solitud que semblava, que des de 1945 no tornaria a afectar mai més als governs de Washington.

Pas a pas, la lectura anglosaxona del neo i ultra liberalisme econòmic ha generat una superestructura de poder i relacions econòmiques que supera amb escreix els àmbits polítics, tant si son Estats o associacions dels mateixos com la Unió Europea. Aquest procés ha desembocat en el que anomenem globalització econòmica i que representa ni més ni menys, la impossibilitat cada vegada més palesa de que els estats tant en quan ens polítics i jurídics, condicionin comportaments econòmics de les estructures econòmiques mundials. En definitiva representa la política al servei de l’economia, una de les constants d’una ideologia que actualment es presenta amb l’etiqueta de neoconservadora.

Progressivament des de 1973, davant la passivitat del pensament d’esquerra, van imposant el seu model econòmic a nivell planetari i qualificant-lo com l’únic possible, acusant al model Keyness, d’obsolet i sense utilitat per les actuals possibilitats del mercat. Es així com progressivament els moviments socialistes i social- demòcrates es veuen abocats quan obtenen victòries electorals o responsabilitats de govern a realitzar la cabriola de desenvolupar un programa polític de progrés, però en un marc econòmic retrògrad i de concentració de riquesa i poder de decisió, econòmiques.

Molt marcadament des de la caiguda del mur de Berlín, i l’enrunament del sistema soviètic, els neoliberals econòmics, han guanyat quasi totes les posicions sobre les que dissenyar el sistema econòmic mundial.

Al contrari del que podia esperar-se, la fi de la carrera d’armaments no s’ha produït, no avancem prou en socialització de la sanitat, especialment enfront de pandèmies, no hem millorat els resultats de l’agricultura a escala mundial, els recursos es concentren en poques mans i l’àmbit de l’anomenat tercer mon es més ampli. De fet comença a treure el nas un quart mon... Aquells del primer que resten despenjats del sistema.

La situació dels moviments d’esquerra, de signe social progressista, es la d’aquell equip que permanentment ha de jugar en camp contrari. Es per tant important tornar sobre el sistema que ens es propi, redescobrir-lo, posar-lo al dia, retrobar-li la utilitat i adaptar-lo a les possibilitats tècniques i econòmiques actuals i del futur.
Seria terrible que aquest monstre fred de l’economia per l’economia es desboqués sense control, seria tant greu com si neguéssim els principis ètics que no consten en un codi mercantil.



Josep Llacuna