.
L’obra de Philip Petit, Republicanismo, ha obert unes grans expectatives dins l’espai polític progressista.
Certament, la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica han deixat orfes d’ideologia l’esquerra política europea. És per això que les tesis de Petit han representat una onada d’aire fresc i de certa renovació.
En tot cas, sense entrar a valorar encara les virtuts i defectes de les tesis republicanistes veritablement aquestes estan donant una nova matriu ideològica per la qual circular i reprendre el treball de construcció de discurs ideològic.
Sobta, no obstant, que els fets abans esmentats –la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica- hagin deixat tan desarmat al socialisme democràtic. En principi no hi hauria d’haver una identificació entre els règims soviètics i de l’alemanya de l’est amb els postulats del socialisme democràtic. Només apuntar que en aquests dos països els dèficits democràtics eren notables i que, per tant, poc tenien a veure amb la feina que estaven desenvolupant els partits socialdemòcrates a la resta d’Europa.
En tot cas, aquesta confusió es va produir i les conseqüències són la falta de resposta ideològica a les envestides de la dreta que sembla estar guanyant aquesta batalla. En propers articles exposaré les meves tesis del per què es va produir aquesta assimilació entre comunisme i socialdemocràcia.
Retornant a la qüestió principal, l’obra de Philip Petit representa l’obtenció de nous recursos conceptuals per discutir l’ofensiva conservadora. Una ofensiva que prové dels Estats Units i que busca laminar els fonaments del nostre sistema polític i social. Econòmicament compartim model, però als neoconservadors els molesta molt les correccions en forma de serveis públics que discuteixen, per la via dels fets, el model conservador. A l’entrar aquests en el terreny de la justificació moral del programa conservador i el desprestigi de les propostes progressistes han traslladat el debat polític a les mateixes arrels de la convivència entre persones. Deixo també aquesta discussió per a futurs articles.
El que vull analitzar en el present escrit són els límits teòrics i fins i tots morals de la proposta republicanista. Sóc conscient que no estic fent cas a George Lakoff quan afirma que el que cal fer es construir nous marcs i no entrar en discussió dins els marcs construïts per la dreta, ja que sempre tindrà avantatge.
Però en aquest cas crec que em serà útil utilitzar un marc conservador per analitzar una tesi progressista.
La tesi republicanista que sotmeto a anàlisi entén la llibertat com a no dominació.
Plantejat així, Petit tampoc ha llegit a Lakoff ja que presenta el significat de la llibertat des del punt de vista (el marc) lliberal, és a dir, la llibertat negativa o la no existència de coacció que impedeixi actuar a l’individu.
Sota el meu punt de vista, deixant al marge les objeccions que Lakoff en faria per qüestions estratègiques i d’utilització de marcs conceptuals, crec que la socialdemocràcia ha d’incorporar almenys en part, aquesta significació de la llibertat. És la millor manera d’evitar el perill d’atacs per un pretès sovietisme de la llibertat. I per altra banda, hem d’admetre que en alguna ocasió se’n ha fet un abús de les llibertats col·lectives que han anat en perjudici de l’individu.
Seguint amb l’anàlisi de la tesi de Petit sobre la llibertat, el filòsof afirma que aquesta llibertat com a no dominació també s’ha d’aplicar referint-se a l’Estat. És a dir, considerem que l’Estat també pot exercir una dominació sobre l’individu, privant-li aleshores, de la seva llibertat.
Aquí es planteja el problema més greu al meu entendre. Si acceptem que l’Estat pot desenvolupar un paper d’abús sobre l’individu fins al punt de retallar-li la seva llibertat, aleshores ens hem de qüestionar l’Estat en sí. I si ho fem, quina eina ens queda als partidaris de la redistribució de la riquesa i la defensa i garantia dels drets i les llibertats públiques?
Em sembla que Petit ha plantejat aquesta tesi sense considerar prou bé totes les seves implicacions. Perquè ja no es tracta de batallar en camp contrari, dins de marcs que no són els nostres. Sinó de qüestionar segurament el principal instrument que tenim els que creiem en la igualtat de les persones.
Analitzem ara perquè Petit pot plantejar aquesta consideració en relació al paper de l’Estat amb la llibertat de l’individu.
En primer lloc, cal entendre que Philip Petit és irlandès. Prové del món anglosaxó que no comparteix els mateixos esquemes polítics i socials. Dins el món anglosaxó una constitució serveix per marcar els límits del poder de l’Estat. A Europa, les constitucions determinen els drets i deures que tenen les ciutadanes i ciutadans.
En segon lloc, malauradament s’han produït abusos per part de l’Estat en períodes de govern progressista, així que no estem lliures de pecat en aquest sentit. I sovint la ciutadania ha percebut més aquests abusos que no pas els beneficis de l’acció pública, cosa que ens hauria de replantejar els efectes de l’acció.
I és precisament a causa d’aquestes situacions d’abús que, en tercer lloc, s’ha produït un desplaçament cap a la dreta en quan a la concepció de la llibertat individual.
Constantment es repeteix des de l’òrbita conservadora que els espais públics no existeixen. No hi ha res més enllà de la individualitat i tot intent de construcció de quelcom col·lectiu limita la llibertat individual.
Arribats aquest punt, crec que puc afirmar que la concepció de la llibertat tal i com l’entén Philip Petit, ens és poc útil per a la reconstrucció del discurs socialdemòcrata.
Caurem en el parany dels marcs conservadors si acceptem una premissa negativa de la llibertat i no la dotem de contingut positiu que signifiqui capacitat, legitimitat i dret per fer i participar en i de la vida pública.
La socialdemocràcia ha d’aspirar a reconstruir espais comuns. On les capacitats expansives de l’individu no es vegin limitades, però on entengui que els seus desitjos tenen una frontera que no és altra que el bé comú.
I l’Estat en aquesta tasca ha de jugar un paper impulsor. No pot ser vist com un agent agressor, sinó com un element constructor d’espais de llibertat i d’igualtat a més de corrector de les desigualtats existents.
Certament, la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica han deixat orfes d’ideologia l’esquerra política europea. És per això que les tesis de Petit han representat una onada d’aire fresc i de certa renovació.
En tot cas, sense entrar a valorar encara les virtuts i defectes de les tesis republicanistes veritablement aquestes estan donant una nova matriu ideològica per la qual circular i reprendre el treball de construcció de discurs ideològic.
Sobta, no obstant, que els fets abans esmentats –la caiguda del mur de Berlin i la desintegració de la Unió Soviètica- hagin deixat tan desarmat al socialisme democràtic. En principi no hi hauria d’haver una identificació entre els règims soviètics i de l’alemanya de l’est amb els postulats del socialisme democràtic. Només apuntar que en aquests dos països els dèficits democràtics eren notables i que, per tant, poc tenien a veure amb la feina que estaven desenvolupant els partits socialdemòcrates a la resta d’Europa.
En tot cas, aquesta confusió es va produir i les conseqüències són la falta de resposta ideològica a les envestides de la dreta que sembla estar guanyant aquesta batalla. En propers articles exposaré les meves tesis del per què es va produir aquesta assimilació entre comunisme i socialdemocràcia.
Retornant a la qüestió principal, l’obra de Philip Petit representa l’obtenció de nous recursos conceptuals per discutir l’ofensiva conservadora. Una ofensiva que prové dels Estats Units i que busca laminar els fonaments del nostre sistema polític i social. Econòmicament compartim model, però als neoconservadors els molesta molt les correccions en forma de serveis públics que discuteixen, per la via dels fets, el model conservador. A l’entrar aquests en el terreny de la justificació moral del programa conservador i el desprestigi de les propostes progressistes han traslladat el debat polític a les mateixes arrels de la convivència entre persones. Deixo també aquesta discussió per a futurs articles.
El que vull analitzar en el present escrit són els límits teòrics i fins i tots morals de la proposta republicanista. Sóc conscient que no estic fent cas a George Lakoff quan afirma que el que cal fer es construir nous marcs i no entrar en discussió dins els marcs construïts per la dreta, ja que sempre tindrà avantatge.
Però en aquest cas crec que em serà útil utilitzar un marc conservador per analitzar una tesi progressista.
La tesi republicanista que sotmeto a anàlisi entén la llibertat com a no dominació.
Plantejat així, Petit tampoc ha llegit a Lakoff ja que presenta el significat de la llibertat des del punt de vista (el marc) lliberal, és a dir, la llibertat negativa o la no existència de coacció que impedeixi actuar a l’individu.
Sota el meu punt de vista, deixant al marge les objeccions que Lakoff en faria per qüestions estratègiques i d’utilització de marcs conceptuals, crec que la socialdemocràcia ha d’incorporar almenys en part, aquesta significació de la llibertat. És la millor manera d’evitar el perill d’atacs per un pretès sovietisme de la llibertat. I per altra banda, hem d’admetre que en alguna ocasió se’n ha fet un abús de les llibertats col·lectives que han anat en perjudici de l’individu.
Seguint amb l’anàlisi de la tesi de Petit sobre la llibertat, el filòsof afirma que aquesta llibertat com a no dominació també s’ha d’aplicar referint-se a l’Estat. És a dir, considerem que l’Estat també pot exercir una dominació sobre l’individu, privant-li aleshores, de la seva llibertat.
Aquí es planteja el problema més greu al meu entendre. Si acceptem que l’Estat pot desenvolupar un paper d’abús sobre l’individu fins al punt de retallar-li la seva llibertat, aleshores ens hem de qüestionar l’Estat en sí. I si ho fem, quina eina ens queda als partidaris de la redistribució de la riquesa i la defensa i garantia dels drets i les llibertats públiques?
Em sembla que Petit ha plantejat aquesta tesi sense considerar prou bé totes les seves implicacions. Perquè ja no es tracta de batallar en camp contrari, dins de marcs que no són els nostres. Sinó de qüestionar segurament el principal instrument que tenim els que creiem en la igualtat de les persones.
Analitzem ara perquè Petit pot plantejar aquesta consideració en relació al paper de l’Estat amb la llibertat de l’individu.
En primer lloc, cal entendre que Philip Petit és irlandès. Prové del món anglosaxó que no comparteix els mateixos esquemes polítics i socials. Dins el món anglosaxó una constitució serveix per marcar els límits del poder de l’Estat. A Europa, les constitucions determinen els drets i deures que tenen les ciutadanes i ciutadans.
En segon lloc, malauradament s’han produït abusos per part de l’Estat en períodes de govern progressista, així que no estem lliures de pecat en aquest sentit. I sovint la ciutadania ha percebut més aquests abusos que no pas els beneficis de l’acció pública, cosa que ens hauria de replantejar els efectes de l’acció.
I és precisament a causa d’aquestes situacions d’abús que, en tercer lloc, s’ha produït un desplaçament cap a la dreta en quan a la concepció de la llibertat individual.
Constantment es repeteix des de l’òrbita conservadora que els espais públics no existeixen. No hi ha res més enllà de la individualitat i tot intent de construcció de quelcom col·lectiu limita la llibertat individual.
Arribats aquest punt, crec que puc afirmar que la concepció de la llibertat tal i com l’entén Philip Petit, ens és poc útil per a la reconstrucció del discurs socialdemòcrata.
Caurem en el parany dels marcs conservadors si acceptem una premissa negativa de la llibertat i no la dotem de contingut positiu que signifiqui capacitat, legitimitat i dret per fer i participar en i de la vida pública.
La socialdemocràcia ha d’aspirar a reconstruir espais comuns. On les capacitats expansives de l’individu no es vegin limitades, però on entengui que els seus desitjos tenen una frontera que no és altra que el bé comú.
I l’Estat en aquesta tasca ha de jugar un paper impulsor. No pot ser vist com un agent agressor, sinó com un element constructor d’espais de llibertat i d’igualtat a més de corrector de les desigualtats existents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada